Qatar i els dilemes
S’acosta el Mundial de Qatar i, amb bon criteri, els mitjans de comunicació fiables (encara en queden) expliquen el context polític, social i religiós del país amfitrió. És un deure que compensa la contradicció de, alhora, haver de concentrar-se en la dimensió estrictament futbolística de l’esdeveniment. No és un dilema fàcil. Els culers ja el van viure quan el president Sandro Rosell, veient la situació econòmica del club, va demanar audiència a l’emir de Qatar per accelerar el patrocini de la samarreta. El patrocini va provocar turbulències, fins al punt que va ser eliminat després d’una campanya en què es van dir moltes veritats i algunes mentides emparades per la impunitat estrident de la demagògia.
Ara torna a passar. La solució més pura seria el boicot categòric i l’apagada informativa. Però, curiosament, aquestes solucions dràstiques no es van prendre ni amb el Mundial d’Argentina, ni amb els Jocs Olímpics soviètics o xinesos i no es prenen a l’hora de consumir amb furor capitalista productes d’empreses que, en l’accionariat i la propietat, sobreviuen gràcies a diners qatarians. Anècdota personal: l’any 1971, quan la meva mare va decidir tornar després de trenta-dos anys d’exili polític, els seus veïns, amics i camarades francesos li van dir: “¿Com és possible que te’n vagis a l’Espanya de Franco i t’emportis els fills a un país que tortura i assassina?”
Aquella contradicció la tenien, per raons diferents, moltes empreses i institucions de l’Europa democràtica que entenien que introduir-se a Espanya era contribuir a esquerdar el totalitarisme autàrquic i a obrir escletxes de moderació, progrés i llibertat. A banda d’enriquir-se, per descomptat. Ara Luis Enrique s’ha referit a la contradicció d’entendre el Mundial de Qatar com una oportunitat per començar a canviar les coses i, evidentment, és fàcil rebatre’l. Només cal recordar l’origen neofeudal de les organitzacions supranacionals que governen el negoci del futbol i la mena de diners que, a través dels clubs i les federacions, s’hi van acumulant. Però, alhora, els Mundials són un factor de cohesió en què el mateix opi del poble es converteix en un idioma que, durant unes setmanes, és universal. ¿Som prou coherents per renunciar-hi o hem d’assumir la nostra condició d’addictes i d’hipòcrites? A Qatar, els enviats especials hauran de sotmetre’s a un reglament que posa en evidència les aberracions del règim però que, precisament perquè es podrà explicar des de l’experiència, podrà contribuir, si no a canviar les coses, sí a denunciarles. El que no canviarà és el potencial financer d’aquests governs impunes, sense estructures de fiscalització democràtica
La solució més pura seria el boicot categòric i l’apagada informativa
de la corrupció. Un potencial que, per cert, actua amb normalitat al sistema econòmic espanyol i català (també al futbol: reviseu la llista d’embaixadors del Mundial) sense que ningú no reclami una objecció activa. A més del futbol, el Mundial de Qatar enfrontarà una potent operació de propaganda a l’habilitat, el rigor, el compromís d’explicar, entre línies o explícitament, què passa als països dels quals acceptem els diners amb la mà esquerra i assenyalem críticament amb la mà dreta per no respectar els drets humans.