Els avantatges de ser pobre
En una distesa conferència en el marc del 17è Congrés de l’Associació Espanyola de Dret Esportiu, Jordi Cruyff, davant un auditori entregat, va revelar que la delicada situació econòmica del Barça ha facilitat alguns dels últims fitxatges fets pel club. Queda clar que no és el mateix sortir a negociar reforços després d’ingressar 10.000 milions de les antigues pessetes del Reial Madrid per Figo, o després de cobrar 222 milions d’euros del PSG per Neymar, que trobar-se amb les arques buides per les excessives alegries a l’hora de firmar contractes de l’anterior directiva.
En temps de vaques grasses els clubs venedors esperaven els negociadors blaugrana amb els braços oberts per buidar-los les butxaques, atapeïdes de diners. Així, entre els fitxatges d’Overmars, Petit, Gerard o Alfonso, van sumar 81 milions d’euros, superant en 21 els ingressats per la clàusula de Figo. A Gaspart el veien venir amb el maletí atapeït de diners i l’hi van cobrar amb operacions molt per sobre del mercat d’aquell moment. Disset anys després es va tornar a repetir la història amb la marxa de Neymar al PSG a canvi dels 222 milions en els quals estava xifrada la sortida de l’astre brasiler. Aquesta quantitat va ser absorbida amb les incorporacions de Dembélé, primer, i de Coutinho, al posterior mercat d’hivern. Entre tots dos es van invertir 225 milions. Una xifra absolutament desorbitada per dos futbolistes que, amb el seu irregular rendiment, no van justificar ni de prop el que es va pagar per tots dos.
Nedar en l’abundància no és sinònim d’una negociació còmoda. Mateu Alemany, durant més de dues dècades director general i president del Mallorca, i posteriorment CEO del València, solia fer broma amb la falta de recursos per fitxar en els dos clubs. Al contrari del que pensava que li passaria al Barça, on esperava administrar una cartera atapeïda de diners, que el dirigent d’Andratx no ha vist per enlloc, sotmès a un estricte control per part de la LFP pel desorbitat estat de la massa salarial de la plantilla, que impedia de poder inscriure els últims reforços. En aquesta contradictòria situació, l’habilitat negociadora del tàndem Alemany-Cruyff s’ha desenvolupat en un escenari que li ha resultat favorable. Tal com va revelar Jordi Cruyff, als vestidors dels equips no hi ha secrets sobre el que cobra cada futbolista a fi de conèixer fil per randa el lloc que cada un ocupa en l’escala de sous de la plantilla, per poder estrènyer amb avantatge en les renovacions dels seus respectius contractes. Perquè després es queixin quan es trenca la confidencialitat quan es fan públiques les quanties milionàries dels seus contractes.