Caminar per salvar-nos
Estiraré les cames”, deien els nostres pares sense que calgués una excusa millor per sortir de casa. Era una frase adulta, una manera de ser al món que ens causava una certa admiració. L’home sortia a fer un volt i airejar-se després d’hores de feina, mentre que la dona es limitava al passeig i el vermut de diumenge, del qual participàvem les criatures, mortes d’avorriment. En la infantesa caminar cansa. Es camina corrent, saltant, arrossegant els peus perquè es vol arribar a la destinació sense contemplacions. I en la joventut, fer-ho massa significava perdre el temps, tret que es tractés d’una ciutat estrangera.
La postmodernitat va abandonar el paisatge, el va desembellir i va deixar els boscos animats per a Hockney, tip de les piscines. Perquè el plaer –tant si era en forma de música, sexe, cinema o festa– es convocava en llocs tancats, i el seu màxim encant radicava en aquesta idea de privacitat. Les parelles acabades d’enamorar, en canvi, recuperen el passeig orgullosament enllaçades, a fi de confirmar el seu vincle, fins que es fa insuls en minvar en paraules i capacitat de sorpresa. Avui, homes i dones de totes les edats caminen per salvar-se. Per cuidar la salut mental, a més de la física. Passos sense destinació que acumulem i comptabilitzem com una manera de lluitar contra la incertesa. I d’espolsar-nos aquella malenconia que Freud descrivia com una falta de reconeixement de la pèrdua de qualsevol tipus: una negació sostinguda de manera inconscient. Judith Butler –premi Princesa d’Astúries– es pregunta a Quina mena de món és aquest? (Arcàdia) com fer perquè la vida sigui digna de ser viscuda.
Davant la crisi climàtica i els seus desafiaments, el col·lapse de la sanitat pública i la crueltat que significa postergar proves i cures per als malalts, o la dificultat d’accedir a un habitatge digne, Butler apel·la al reconeixement de la interdependència, a la implicació dels uns i dels altres, i a formalitzar un compromís ferm amb el planeta per teixir un món comú més habitable.
Durant la pandèmia ens vam convèncer que sortir al carrer és una de les poques religions universals, no només per atrapar la imprescindible melatonina, sinó per parlar amb estranys, que sovint alleugen més que els vells coneguts. Després d’aquells mesos confinats, vam tornar a sentir la ràfega del perfum cítric de la veïna, vam veure nens asseguts en una escala, movent les cames amb les mans sota les natges, i vam trepitjar la fullaraca. Va ressuscitar la noció de paisatge, i la urgència del passeig va supurar per les quatre parets. “Caminar fa que traguem el millor de nosaltres”, escriu Vivian Gornick a Vincles ferotges (L’Altra), i recorda que, en les caminades per Manhattan amb la seva mare, sovint es barallen, i fins i tot de vegades no s’estimen, però continuen passejant. L’espai exterior ens interpel·la: passem el 80% dels nostres dies protegits en interiors desconnectats del pas del temps, de la llum canviant. “La gran conversa de la natura amb l’home s’ha trencat, ja només parlem entre nosaltres”, escriu Marta D. Riezu al deliciós Agua y jabón (Anagrama), que també exalta la cultura dels jardins, “avui refugi de romàntics i rebels (d’acció, no només de boca)”, assenyala l’autora, tement que on avui floreixen rosers i xuclamels arribi aviat un Starbucks amb patinets elèctrics a la porta. No s’ha de recuperar el passeig com a medecina, no, sinó com un acte conscient de resistència. Quants senders continuen esperant-nos?
Passos sense destinació que comptabilitzem com una manera de lluitar contra la incertesa