Vertaderament extraordinària
Ha arribat a les meves mans, a través d’un veí de Camprodon, un article del diari local La Frontera de l’any 1902. Malauradament no va signat, però heu de saber que mentre me’l llegien em queien llàgrimes com monedes de riure.
La columna en qüestió explica l’aventura “vertaderament extraordinària” viscuda per un estiuejant de la colònia Matabosch (actualment colònia Estabanell). La construcció del personatge és fantàstica. El senyor Vila feia tres mesos que s’havia retirat a la Vall de Camprodon per tal de “dedicar-se lliurement a comentar l’obra de Kant Crítica de la raó pura”, i tan submergit estava en les seves “consciencioses indagacions” que “havia abandonat l’exercici corporal”. Però l’home patia una malaltia deguda a “l’excessiva tensió de l’esperit”, i la seva família insistia que sortís a albirar ocells i passejar. Un matí de dissabte el bon home va sortir a caminar amb una escopeta carregada de perdigons, però, de seguida que va poder, va estirar-se a llegir el 4t volum de la Història de les idees estètiques a Espanya, que duia “preventivament” a la butxaca.
Feia dues hores que el senyor Vila reposava quan un rugit el va sobresaltar. “A sis passes d’ell, oberta la boca, els ulls ensangonats, hi havia un ós”. Mentre la fera se li llançava damunt, la reacció del nostre estudiós va ser agafar l’escopeta, disparar “boig d’espant” i tirar-se per una penya. Tres hores després, “cobert de fang, ple d’esgarrinxades, i amb la roba destrossada, entrava a casa seva”, i suposo que jurava no sortir-ne mai més. En assabentar-se dels fets, els seus veïns van sortir a buscar l’animal. El van caçar a mitjanit. Pesava 242 quilos i el tret del senyor Vila l’havia deixat cec. L’article tanca amb dos comentaris fabulosos que desperten tota la meva humil admiració envers un columnista anònim amb una capacitat exquisida per situarse a mig camí de la preocupació veïnal més profunda i la més brillant ironia. Diu: “Creiem que en la història de la caça no hi haurà cas anàleg, perquè el senyor Vila era la primera vegada que manejava una escopeta i amb perdigons ha aconseguit exterminar un ós”. Després afegeix que l’home està fent repòs i que els metges asseguren que l’ensurt no tindrà conseqüències. I exclama: “De totes totes ho celebrem”. Com jo. Que no només celebro l’aventura, sinó sobretot la fabulosa columna que va engendrar, i que ha fet que la peripècia del senyor Vila pervisqués fins als meus dies.