Una pel·lícula de terror
Els asseguro que l’ànim d’aquest cronista és intentar donar un dia una notícia positiva, poder llançar al vent que Barcelona ha tornat, que hem superat la sotragada emocional de veure la nostra estimada ciutat sacsejada per motius diversos i que les coses reestabliran l’statu quo que no s’havia d’haver perdut mai. Aquest és l’ànim, però després hi ha la realitat, aquell actor principal que s’anteposa entre els desitjos i la fe, desbarata el somni i provoca a la ciutadania una tornada a la insuportable gravetat.
El Viure publicava aquest cap de setmana un tema colpidor. Va posar a sobre de la taula la mirada de tot un espectacle dantesc que es viu a les instal·lacions abandonades de l’aparcament de la T2 de l’aeroport del Prat. Fa anys pensàvem que aquest tipus de deteriorament postindustrial carregat d’una boirina tòxica i d’una absència total de salubritat física i emocional només es podia donar en determinades escenes del cinema de ficció. Però no. Per un moment els plans més durs de Blade Runner es viuen a les dependències d’un dels aeroports més transitats d’Europa, i que és la porta d’entrada d’una ciutat que necessita un pas més en l’increment de l’activitat de qualitat. L’article relatava l’allau de misèria que fueteja aquest espai, on s’arreceren diverses persones que viuen en les pitjors condicions en què es pot veure un ésser humà al primer món. El problema no és que aquesta decadència sigui visible –moltes arreglen els problemes morals apartant la mirada–; és que existeixi. Com a Barcelona, o com a àrea metropolitana, no podem permetre que la nostra societat acabi d’aquesta manera. No és una qüestió de visió de la pobresa, sinó de la seva existència, cosa que configura una imatge real dels deures que com a societat hem d’emprendre.
La gestió de les nostres necessitats i de les nostres fortaleses s’ha d’executar amb més precisió, amb més profunditat. Barcelona no pot ser l’aparador d’un clima moral desgavellat, com tampoc no ha de ser un focus d’inseguretat. Hem parlat moltes vegades de sensacions, però aquest diari publicava una dada aterridora fa uns quants dies: des de les festes de la Mercè, a Catalunya s’han registrat sis morts i set ferits per arma blanca. El pitjor de tot, com si això sol no fos preocupant, és que amb prou feines hi ha una resposta enèrgica de la societat. Ens acostem més al Bronx que al Village. Som una ciutat mediterrània on sempre hi ha hagut delictes, però feia molts anys que no hi havia repunts d’aquesta gravetat. Els Mossos (potser quan abandonin la seva particular ganivetada en les altures) i la Guàrdia Urbana han de posar-se més ferms, i per això els ciutadans necessitem que els nostres ascendents polítics s’ho prenguin decididament de debò. L’invent màgic de Barcelona se’ns escapa de les mans, i ningú, tret dels que detesten aquesta ciutat, ho vol.
Barcelona no pot ser l’aparador d’un clima moral desgavellat ni un focus d’inseguretat