Una carrera de música amb llibertat
La proposta musical de Bad Gyal va arrencar fa temps i amb 18 anys va viure el primer èxit
Aquella definició de Bad Gyal com a “Alba Farelo, veïna de Vilassar, filla de l’actor Eduard i entregada cantant de trap i dancehall” que escrivíem el 2017 s’ha quedat decididament incompleta respecte a l’actual dimensió de la cantant i artista catalana. El reconeixement popular dels MTV serveix per focalitzar la personalitat i la proposta d’una artista que ja fa temps que està arrelada al circuit.
Des de la seva oficina de management Doble Cuerpo, una amb què treballava Bad Gyal, Borja Rosal afirma: “Jo no diria que aquest premi és un ‘Ja era hora’, sinó que és fruit d’una feina ben feta i d’un creixement per la seva part des de fa temps. Un reconeixement merescut a una carrera molt sòlida, malgrat que només tingui 25 anys”. En efecte, Gyal-Farelo (Vilassar de Mar, 1997) va començar molt jove, i als 18 anys ja va tenir el primer èxit a les plataformes. Actualment és una de les artistes més reconegudes del mercat espanyol segons Spotify, per exemple.
A més a més, és una carrera basada sobretot en singles i mixs (encara no ha fet pròpiament un àlbum) i caracteritzada des del minut u per una música feta amb llibertat i amb molta visió i enfocament. I no és casualitat que el 2019 firmés amb les poderosíssimes discogràfiques Interscope i Universal Latin. I una projecció que s’ha anat plasmant de manera progressiva en la dimensió de les mateixes convocatòries i escenaris. En aquest sentit, en temps recents se la recorda al seu memorable concert al festival Sónar del 2019 al Sónar Village en horari prime time o l’any anterior al Primavera Sound en un cartell compartit amb roda de premsa inclosa amb Yung Beef i C. Tangana. I continuant amb aquest festival barceloní, això d’aquest any té pocs precedents: doble concert a l’edició barcelonina i una de les protagonistes de la seva expansió llatinoamericana.
En aquest sentit, Abel González, responsable de booking del Primavera Sound, creu que “les dues actuacions de Bad Gyal al Primavera Sound Barcelona d’aquest any ens van deixar una cosa molt clara: ja era una artista amb unes xifres de públic i un tipus de xou que demanava escenari gran. Havia passat d’un tipus d’espectacle més orientat al soundsystem i, segons com, al nínxol a ser una artista de pop que s’estenia a la universalitat. I el pop
La seva progressió s’ha plasmat en escenaris, festivals i discogràfiques, sense renunciar a música i opinions personals
universal ara mateix, per ser del seu temps, perquè transpiri contemporaneïtat, ha de ser així de cridaner sobre l’escenari i ha de beure de músiques que fa uns quants anys eren més minoritàries, com el dancehall, el R&B, el trap o la música de club i que ara són un llenguatge global”.
Quan l’any passat Alba Farelo va publicar el seu EP Warm up, l’ambient ja estava agitat amb l’anterior publicació de bombes com Zorra i Pussy. Aleshores, quan se li va comentar la seva claredat en algunes de les lletres o el seu exhibicionisme en vídeos i directes, la cantant del Maresme va ser diàfana en la resposta a La Vanguardia: “Sempre hi ha hagut gent que et diu que ets massa explícita, massa sexi, massa malparlada, massa descarada, massa ignorant, massa ximple. Però, si tens l’oportunitat de dir el que sents i penses, per què ho has de canviar i ho has de deixar de fer pel que digui la gent?”.
I quan ens ho deia recordàvem el que havíem escrit en aquestes mateixes pàgines quatre anys abans, quan va triomfar al Sónar per primera vegada: va cantar i va recitar els seus referencials reclams, com Pai (la seva particular versió del Work de Rihanna) o Despacio (en què demana “despacio, despacio, despacio, házmelo lento, házmelo despacio, dale hasta abajo”).
Una carrera amb aquest recorregut, amb punts d’inflexió que es poden associar amb cançons concretes com Fiebre, del 2016; Jacaranda, un any després amb molt ganxo internacional; tot seguit Zorra, el remix amb Rauw Alejandro; Blin blin; La prendo, que la va posar a sonar a Llatinoamèrica, o Sin carné, que és l’última que ha fet i que és com una continuació de La prendo. En qualsevol cas, i resumint, les seves lletres i la seva actitud tenen un missatge de la llibertat sobre una mateixa i algunes es poden llegir en clau d’empoderament femení. El també músic Borja Rosal afirma: “Més que tenir un missatge filosòfic al darrere, per dir-ho així, crec que treballa molt bé el codi. El que la fa realment destacable és la capacitat per escriure codis nous, dir coses que ningú no ha dit abans d’aquesta manera”.