“Estem immersos en una revolució planetària”
Vaig haver de declarar-me boig. Afectat per un tipus de bogeria ben particular que anomenen disfòria...”. Així comença Dysphoria mundi (Anagrama), un assaig monumental en què el filòsof Paul B. Preciado, entre la teoria i el diari íntim, parteix de la seva pròpia transformació (va passar de lesbiana radical a persona de gènere no binari i finalment a home trans) per analitzar l’estat del món després de la pandèmia i “la gran revolució planetària” en què estem immersos. “Disfòrics del món, uniu-vos!”, és la seva crida a la revolta.
La qüestió ja no és qui som sinó en què ens volem convertir? No tant el que volem ser, perquè tampoc no és una qüestió únicament de voluntat, sinó d’allò que puguem ser col·lectivament. El que som ha deixat de ser clar, ha deixat de ser binari, definitiu. El binarisme de la taxonomia petrosexoracial o colonial de la modernitat (heterosexual-homosexual, home-dona, màquina-organisme, animal-humà, viu-mort....) s’està desarticulant i donarà lloc a un altre paradigma. Mentre ho escrivia pensava en una espècie de manual per a les noves generacions. De sobte em vaig veure amb 50 anys, malalt de covid i parlant amb molts nens trans fills de famílies heterosexuals, normalíssimes de tota la vida, que tenen un fill de cinc anys que de sobte els diu que no es diu Pablo, que es vol anomenar Teresa. I els pares, que no saben què fer, el porten al psiquiatre. D’altres em truquen i em demanen que parli amb ells. Estic acabant una pel·lícula, una adaptació d’Orlando, de Virginia Woolf, en què apareixen 25 Orlandos de totes les edats. Per entendre el que està passant avui és necessari travessar les polítiques d’identitat clàssiques. Hi va haver lluites pels drets de les dones, dels homosexuals, dels obrers... Però avui ja no som obrers, som una altra cosa, tot i que no sabem gaire què som. I no som exactament dones, tampoc no som homes. Les identitats naturalitzades al final són molt excloents, no produeixen llibertat, només norma... Per això l’oportunitat està en el desencaix: disfòrics del món, uniu-vos!, cossos vius del món, uniu-vos!
Al llibre diu que va emmalaltir al segle XXI però que va despertar al segle XXII. Què és el que el virus ha canviat de manera tan radical?
La covid és la sida dels que es consideraven immunes. Fins ara hi havia pandèmies per als altres, per als gais, per a les migrants, per a les treballadores sexuals, per als drogoaddictes, etcètera. Totes les polítiques s’han pensat com a polítiques d’immunitat. Aquí estem bé, tanquem fronteres. Doncs ara totes les nocions que han permès definir el que era estar fora de perill s’han posat en moviment. És el que jo anomeno una dansa epistèmica. Vivim en un moment de total confusió. No entenc com és possible que continuem connectats a tecnologies com Twitter, Facebook, Instagram o TikTok. Són tecnologies de les quals no coneixem res i que estan totalment dominades per un capital amb discursos d’extrema dreta. Com pot ser que hi vegem un espai de llibertat? Que pensem que sostreure’ns-en seria com no existir? Jo no estic en cap i em sento còmode.
Anuncia que hi ha una revolució en curs. És una constatació o un desig? En algun moment parla de l’optimisme com d’una estratègia per al canvi.
Esclar que hi ha una revolució en curs! Les coses es poden mirar de maneres molt diferents. És a dir, si un es deixa portar pel discurs normatiu que ara està dominat per la dreta, evidentment el que està passant és que estem en una situació d’apocalipsi. Però el que passa és que els rellotges del món s’han sincronitzat per primera vegada al ritme del MeeToo, el Black Lives Matter, els moviments queer, contra l’escalfament global... I com a reacció, hi ha una tornada a les formes més reaccionàries d’utilització de tecnologies de la violència com a tecnologies de govern. Sorgeixen nous discursos racistes, trànsfobs, misògins... Però és veritat que soc optimista per metodologia política. Això és una cosa que vaig aprendre d’Angela Davis. Quan era estudiant als Estats Units li vaig sentir dir: “Tot va fatal i precisament per això estem plens d’entusiasme”. Què diu aquesta dona? Com és possible? El motor del polític no és la política exterior com la pensem, el politiqueig; la clau de tot és el desig, és la transformació del desig, allò perquè ens sembla que val la pena lluitar. El capitalisme petrosexoracial és un capitalisme totalment basat en energies fòssils, en el consum de carn, heterocentrat, misogin i racista. Si comencem a veure-ho com el que és, fastigós, brutal i mortífer, podrem començar a parlar de canvi. Si no, ja podem plegar.
Per què la llei trans està disparant discursos tan violents i fracturant el feminisme?
Jo crec que aquesta fractura ha existit sempre en el feminisme. Ja fa 30 anys que milito i quan vaig començar a fer el que faig ningú ho entenia. I no només això, volien fer-me callar. Molestava. I aquella pràctica, que era underground, s’ha anat propagant progressivament. És la potència política dels petits gestos. Les feministes que s’hi oposen representen un feminisme de privilegis blancs, heterosexuals,
Crida a la revolta “Disfòrics del món, uniu- vos!, cossos vius del món, uniu- vos!”
Moment de confusió “Com pot ser que vegem en Facebook, Twitter o Instagram un espai de llibertat?”
binaris i que no són reconeguts com a privilegis. Les dones blanques van trigar segles a adquirir el privilegi de ser considerades com a subjectes polítics, de tenir de dret el vot. I el curiós és que tan aviat com aquest conjunt de dones van adquirir el dret al vot, el van tancar per a qualsevol altre tipus de dona. Jo crec que és exactament el mateix que està passant ara. Per mi cada vegada que sento les feministes TERF, estic sentint encara les feministes del segle XIX que rebutgen les feministes negres o fins i tot les obreres i treballadores. És una batalla de privilegis.