Hi ha marxa enrere?
Futbol El Unit e des tudi ala resposta ala insolència de Cristiano R ona l do
M’esbronquen i em xiulen perquè soc guapo, ric i bon jugador.
Cristiano Ronaldo
Com a futbolista, les circumstàncies van en contra de Cristiano Ronaldo. Deu ser l’edat.
Ja té 37 anys.
Sobre el terreny de joc, se’l nota rígid i desencertat. Corre fent passes molt curtetes. Desborda poc, accelera menys, no marca (tres gols en 18 partits, una cosa mai vista en un depredador que acostumava a vorejar el gol per partit) i té desesperat Erik ten Hag, el seu tècnic al Manchester United, que ja no sap què fer amb ell. Fora del camp, Cristiano Ronaldo es mostra exigent i rondineta, com si encara visqués en els temps de les vaques grasses, quan col·leccionava Pilotes d’Or (cinc) i sobrevolava el món. Potser desconcertat, aquest cap de setmana regalava una entrevista al programa televisiu Piers Morgan uncensored per proclamar:
–No el respecto [a Erik ten Hag], perquè ell no m’ha respectat a mi. Si no em respectes, jo no et respectaré. I au. A la guerra.
De fet, la guerra ve d’abans, del curs passat. Ja fa temps que el United ha perdut la paciència: aquest no és el portuguès que havia meravellat en la seva primera època a Old Trafford, ja fa 15 anys. El portuguès d’ara és un forat negre que engoleix 550.000 euros a la setmana.
Tot i així, fins i tot la temporada passada la guerra era encavalcada, res a veure amb el penúltim rampell, el de mitjans d’octubre: jugaven el United i el Tottenham (2-0 per als red devils). El partit moria i Cristiano Ronaldo era a la banqueta. Ten Hag li va ordenar escalfar-se; el preparava per incorporar-lo al minut 87. Cristiano Ronaldo va dir que ni parlar-ne. Va girar cua i, com si res, se’n va anar al vestidor.
La premsa britànica va dir que l’astre portuguès s’havia negat a jugar els “minuts porqueria”.
El club va dir que no quedaria així. És la guerra. Ten Hag el va apartar per un partit i Cristiano Ronaldo es va sentir “traït”.
Va dir que el Manchester United no l’havia acompanyat mai en el seu esdevenir familiar –ni tan sols quan la seva filla de tres mesos va emmalaltir greument; el seu bessó havia mort poc abans–, i que ara també li donava l’esquena en l’esdevenir esportiu. Minvat en el seu fur intern, va aguantar el tipus en els darrers compromisos del United. Va jugar un seguit de partits, gairebé sempre a un nivell discret, però va dir que estava malalt en els dos últims, contra l’Aston Villa i el Fulham.
I després, aquest diumenge, va entrar on fire.
–Sento que hi ha gent al club que no m’hi vol. I no és una cosa només d’aquest any (...) Vull el millor per a aquest club, però passen coses que li impedeixen assolir el nivell top del City, el Liverpool i, fins i tot, l’Arsenal... Un club d’aquestes dimensions hauria d’estar entre aquests tres grans, i no és així. El progrés del club ha estat zero des que se’n va anar sir Alex [Ferguson, el 2013]. I qui no ho veu és perquè no vol.
En la seva resposta d’ahir, el United es va limitar a dir: “Estudiarem una resposta després d’analitzar tots els fets”.
“No sento respecte pel meu entrenador perquè ell no sent respecte per mi”, va dir l’astre portuguès