La gran batalla que ve

L’absència de Vladímir Putin a la cimera del G-20 a Indonèsia indica la solitud de Rússia al tauler geoestratègic global i la consolidació de Xi Jinping com a representant d’una Xina que disputa l’hegemonia comercial, científica i política als Estats Units, Europa i tot Occident. El president Xi va mantenir tres hores de conversa amb Joe Biden establint el marc de relacions bilaterals, que seran tenses i amb línies vermelles com la pertinença de Taiwan a la Xina i la defensa dels Estats Units de la independència de l’illa, que va ser una aliada principal de Washington al Pacífic fins que Nixon va viatjar a la Xina el febrer del 1972 a instàncies de l’estrateg i maniobrer Henry Kissinger.

Els daus entre els Estats Units i la Xina estan tirats i la partida serà llarga i incerta amb Taiwan com a trofeu o bastió de resistència, segons cadascuna de les dues parts. El president Xi ha fet un desplegament de diplomàcia suau a la cimera de Bali. S’ha reunit, a més, amb Macron, amb Pedro Sánchez i altres líders europeus. Fa uns dies el canceller Scholz va visitar oficialment Pequín. La Xina, al contrari de Rússia, no vol propiciar revolucions ni sotmetre altres països a l’obediència de Pequín. N’hi ha prou amb invertir, colonitzar comercialment, exportar la seva tecnologia i ser un agent de progrés imprescindible a l’Àfrica, Amèrica Llatina i també als països desenvolupats d’Occident que depenen de la Xina activament i passivament. La penetració inqüestionable dels Estats Units en la cultura occidental al segle passat la pretén exercitar d’una altra manera la Xina aquest segle. Amb una diferència molt notable: els nord-americans viuen en la llibertat d’una democràcia imperfecta i els xinesos estan controlats per més de 90 milions de membres del Partit Comunista que vigilen la vida i les activitats dels seus conciutadans. Acabi com acabi la guerra a Ucraïna, no entra en el marc de prioritats xinès que continuï el conflicte en forma d’una guerra antiga, matussera, imperial i amb l’ús de la força bruta. Putin no només viu aïllat al Kremlin sinó que no té darrere un país pròsper i modern. La pèrdua de la ciutat de Kherson i els avenços de les tropes ucraïneses al Donbass evidencien la poca consistència de l’exèrcit rus, que no comptava amb el fervor patriòtic dels ucraïnesos a l’hora de fer front a una invasió injustificada i no provocada.

Els Estats Units i Europa continuaran donant suport a Zelenski en la seva lluita contra l’agressió russa. Però, alhora, intentaran per vies diplomàtiques aturar la guerra que posa en perill el proveïment alimentari del planeta, augmenta el cost de la vida i desestabilitza la política a les nacions democràtiques. Les guerres que ha guanyat Rússia sempre han estat en aliança amb altres països, i, posteriorment, cada un ha seguit el seu propi rumb i els seus interessos. Putin està sol i si Zelenski continua reconquerint territoris, aquesta solitud pot portar-lo a actuar desesperadament i cometre l’últim error que podria comportar un cop palatí al Kremlin. La Rússia eterna perdurarà i condicionarà la política mundial però amb menys intensitat que els dos últims segles. El centre de gravetat s’ha desplaçat més cap a Orient, on la Xina intenta dominar Àsia i ser un actor global imprescindible. La pugna entre les democràcies liberals d’Occident i els sistemes autocràtics de la Xina, l’Índia i Rússia, cada un a la seva manera, és la gran batalla que ve i que pot afeblir els sistemes lliures si es deixen enlluernar per l’autoritarisme.

La guerra de Putin a Ucraïna ha aïllat Rússia i h a ober t la pug na entre la Xina i Occident