Els costos del mal govern
Davant de les poques veus que atès el que ens cau a sobre reclamen diàleg, negociació i l’assoliment d’amplis consensos d’Estat, el Govern espanyol i l’oposició s’embranquen en discussions agres i maniquees, que sovint voregen no ja l’agressivitat entre ells, sinó directament l’insult al ciutadà. Si en la seva lluita fratricida es carreguen una bona llei o, encara pitjor, si amb la seva irresponsabilitat corroeixen el prestigi de les institucions, mala sort. Així, en una mostra d’adamisme realment sorprenent, a cada míting el president Sánchez sembla haver inventat l’Estat de benestar, acusant sense matisos els seus rivals conservadors de treure ràpidament les tisores quan es tracta de protegir els humils o els pensionistes, però d’arrossegar els peus quan cal apujar els impostos als rics. Tampoc alguns populars no fan curt en les acusacions difamatòries contra els socialistes o contra la Generalitat, amb missatges carregats d’odi, un dia alertant dels perills de la tornada dels comunistes, l’altre denunciant un presumpte supremacisme ètnic a les escoles.
Com si fóssim incapaços d’aprendre dels errors del passat, els uns i els altres semblen obstinats a tornar a la història de les dues Espanyes, escrita en blanc i negre, o potser més aviat hauríem de dir amb sang. Afortunadament, alguns d’aquests piròmans aviat hauran de justificar la incitació a l’odi davant els tribunals. D’altres continuen al seu aire sembrant discòrdia simplement per conservar el càrrec.
El pitjor és que un té la impressió que sovint darrere d’aquesta retòrica maligna no hi ha sinó l’ànsia d’amagar el mal govern. Com, si no, es pot justificar per exemple el despropòsit en què les nostres autoritats han deixat l’AP-7, durant dècades una via ràpida d’altes prestacions, símbol del progrés mediterrani, avui convertida en ratera d’embussos, d’accidents mortals i de despesa per al ministeri? O com interpretar que els uns i els altres discuteixin sobre les bondats d’apujar impostos a discreció, mentre ningú no afronta mesures serioses per a la contenció de la despesa? Fa pocs dies Xavier Graset denunciava a RAC1 el despropòsit del bo cultural juvenil, una mesura dissenyada per calar foc a gairebé 200 milions d’euros i que curiosament ha deixat indiferents o directament fora prop del 40% dels possibles interessats –això sembla que els ha passat a uns cent mil joves–, ja que la tramitació “era més difícil que treure’s el batxillerat”, segons va explicar un noi de divuit anys a les xarxes. Si els governs s’estimen tant les classes mitjanes i treballadores, potser més que intentar inflar a bons i xecs regal els fills simplement podrien rebaixar els impostos als pares i invertir en educació. Això per no parlar d’altres ocurrències paternalistes com l’extensió de la gratuïtat de les Rodalies per a tot el 2023, que suposarà una transferència de l’Estat a Renfe de 700 milions i que de moment només ha empitjorat el servei, ha castigat la competitivitat de les alternatives en bus o metro i ha subvencionat indiscriminadament els que necessitaven suport i els que no. Fa pocs dies, en un dinar amb un prestigiós enginyer industrial de Barcelona, em vaig interessar per l’evolució de l’economia més capil·lar de la nostra ciutat. Com va la tramitació de noves activitats?, li vaig preguntar. “Poca cosa –em va dir–. Ja fa temps que la meva font de negoci principal no està en la tramitació de llicències per a l’obertura d’empreses, sinó en la resolució de denúncies o inspeccions”. A més, m’explicava, per més benintencionat que sigui el regidor de districte de torn, la màquina burocràtica és tan sofisticada i insensible que l’Ajuntament ha esdevingut ingovernable.
És el que al seu dia va advertir John Stuart Mill que ja li passava fins i tot al tsar de Rússia: “El mateix tsar és impotent contra el cos burocràtic; pot enviar-ne cadascun dels membres a Sibèria; però no pot governar sense ells o contra la seva voluntat”.
Si el procés de modernització espanyola dels vuitanta es va basar a consolidar l’Estat de benestar, però també a creure en una economia de mercat oberta al món i amb poques distorsions estatistes, ara corren temps diferents. Directives europees, transposicions de reglaments, arbitrarietats fiscals i polítiques paternalistes ho entelen tot. Almenys, mentre el pressupost aguanti.
Directives europees, arbitrarietats fiscals i polítiques paternalistes ho entelen tot