“Periodistes esportius van crucificar dones dedicades a la professió”
Aquest novembre Olga Viza (Barcelona, 1958) no para de recollir guardons per la trajectòria professional. La setmana passada va rebre el premi Ofici de Periodista del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la que ve rebrà el premi d’Honor del Zoom Festival d’Igualada. El 1978 va començar a treballar en informació esportiva a TVE i entre el 1992 i el 2003 va editar i va presentar informatius a Antena 3.
Des d’aleshores ha treballat i ha col·laborat en mitjans com RNE, La Sexta, Marca o la cadena Ser Catalunya. Ara ha tornat a la pantalla petita com a col·laboradora de Sonsoles Ónega en el nou magazine de tarda d’Antena 3.
El premi Ofici de Periodista li volia reconèixer haver-se convertit en “una referent de la informació esportiva”. Com va entrar en aquell món que semblava delimitat per a homes?
No va ser un acte de valentia d’una estudiant de 19 anys. Un company de la facultat treballava al programa Polideportivo als estudis Miramar de RTVE a Barcelona i em va dir que buscaven reporters. Em va animar a presentar-m’hi, però no li vaig fer cas, encara que soc filla de jugador de bàsquet i per a mi l’esport era una cosa natural a la família.
El primer dia no m’hi vaig presentar, però per educació vaig anar el segon a Miramar, que em va semblar un lloc idíl·lic per treballar, i vaig parlar amb Sergio Gil, que tenia 26 anys. L’havien fet director, i li era igual treballar amb homes que amb dones. Ell volia modernitzar la informació esportiva, que tenia gran tradició a Barcelona i a Catalunya. Era el dia dels Sants Innocents del 1977, i vaig començar a treballar el 2 de gener del 1978.
Va ser benvinguda per tothom? Quan vaig entrar a la redacció hi havia grans noms del periodisme esportiu com José Félix Pons, Miguel Ángel Valdivieso, Juan José Castillo, Josep Maria Casanovas, Andrés Astruells, Quique Guasch, Pere Barthe... En cap moment no vaig sentir una qüestió de gènere. Jo hi anava a aprendre periodisme. Era la nova, i tots aquells professionals em van ensenyar l’ofici.
Després altres dones no ho han tingut tan fàcil...
Quan vaig arribar no era habitual que les dones fessin periodisme esportiu audiovisual. Potser els companys, com els mateixos esportistes, com que era una novetat, ens miraven amb certa curiositat, però res més. Per part de la direcció tampoc no hi va haver cap problema. De les primeres coses que vaig fer va ser Fórmula 1, i em van enviar al Brasil, a Àustria... Què va passar després? Les noies es van anar animant a fer periodisme esportiu i, com que encara hi havia molta gent pensant en blanc i negre –i encara n’hi ha–, es van sentir envaïts i van començar a crucificar les dones. Clarament hi va haver una involució. Barcelona 92 és el seu millor record professional?
Si he de triar, sí. La primera vegada que vaig ser en una cerimònia olímpica va ser a Los Angeles 84. Vaig flipar en colors, i no em tocava ni narrar ni res. Als Jocs de Barcelona vaig estar molt involucrada des de la candidatura fins a la proclamació i la celebració. Hi va haver moments d’una intensitat extraordinària, i parlo només d’esport, perquè a més a més jo tenia un compromís enorme com a ciutadana. Lògicament ho recordo com un gran privilegi.
Quan va treballar en informatius a Antena 3 trobava a faltar la tensió i l’energia de la informació esportiva?
Presentar i editar un informatiu tampoc és una bassa d’oli [riu]. És veritat que en l’esport ho tens tot, i per a mi ha estat una gran escola de periodisme. Em va ensenyar a prendre distància de les coses. Perquè jo puc ser culer, però, si el Barça juga malament i el Reial Madrid li fa quatre gols, ho he d’explicar prenent distància i sent honesta. A més a més, has d’intentar aportar un plus d’informació als milions d’ulls que estan veient el mateix que tu. Què creu que ha canviat en el món del periodisme des que va començar vostè a finals dels setanta fins ara?
Hi ha un periodisme que ja no existeix avui: més reposat, ben documentat i amb una altra velocitat. Perquè quan la velocitat canvia, el que surt també canvia. Quan treballava a Estadio 2, que era un programa contenidor de sis hores, també teníem temps per fer reportatges i entrevistes llargues, de 25 minuts o més. Això és impensable avui. Una altra diferència és que abans teníem una agenda que era or i podíem trucar a les cases dels futbolistes del Barça, per exemple, perquè vinguessin a la televisió. Ara hi ha moltes capes, i de deu vegades que ho demanes et donen accés una.
Quins consells sobre l’ofici donaria als joves que comencen?
El periodisme ha de tenir tres característiques inalterables: el respecte als fets, la independència d’un mateix i el privilegi de ser els ulls de la gent.