Humilitat, rigor i el millor periodisme
Estimat Teo, t’hauria encantat la xerrada que aquest dilluns van mantenir a la Casa del Llibre uns altres dos apassionats de l’ofici, Màrius Carol i Joaquín Luna, recordant batalletes de les redaccions d’abans, a tomb de la presentació de l’últim llibre del que va ser el meu director, aquí a La Vanguardia. Vaig sentir una punxada al costat esquerre del cor quan en Màrius va recuperar aquella frase sempre necessària del mestre Ryszard Kapuscinski: “Les males persones no poden ser bons periodistes”. I em vaig encomanar de seguida del teu somriure, perquè deixar de pensar-te no he pogut, no hem pogut, des que vam saber que te’n vas anar diumenge passat.
Eres tan bon periodista i tan bona persona que som legió els que aquests dies ens truquem per recordar-te i homenatjar-te explicant-nos els uns als altres històries compartides. No vaig treballar a les teves ordres, però sí al teu costat durant aquells cinc anys meravellosos d’ofici a Madrid en què vam coincidir en aquell regal per als periodistes de successos que va ser Expediente Marlasca, els caps de setmana a La Sexta. Generós amb els teus companys, no et va importar mai compartir informació o advertir-me d’una detenció que les teves bones fonts t’havien confiat i que intuïes que a Catalunya seria notícia grossa i volies que estigués previnguda. Ho feies amb mi, però ho vas fer amb Cruz Morcillo, amb Pablo Muñoz, amb Manuel Marlasca i amb tot aquell que es creuava al teu camí i a qui cuidaves i protegies com el gran mestre que eres.
Ara mateix acabo d’escriure a la Mercedes, l’inseparable amor de la teva vida, la farmacèutica de Bronchales amb qui de la seva mà te’n vas anar a Aragó, que em passa pel cap aquell somriure noble i sincer, aquelles abraçades generoses i aquell afegitó tan teu: “Mayka, quin pelotazo”.
Bona persona, bon periodista, bon company i el millor dels amics. N’has deixat uns quants de devastats. He intentat recordar la de vegades que el nostre Pepe, el que ens cuida a tots mentre nosaltres en silenci el cuidem a ell, ens va reunir en una de les taules del Nino de Chamberí per arreglar aquest món.
M’ho ha escrit en Marlasca aquest matí i també en Cruz en un missatge de veu trencat d’un dolor que no se li en va: “La marxa sobtada d’en Teo m’ha fet reflexionar sobre les coses que vull fer i que vaig retardant, no sé gaire per fer quan”.
A mi em passa tot això i alguna cosa més que vaig confessar l’altra nit a l’Apolo de Barcelona, mentre Jordi Évole feia precisament això de no deixar res per fer i pujar a l’escenari a cantar. Allà hi havia Mamen Mendizábal i Marta Jar, dues fans teves més a qui cervesa en mà i ulls plorosos els vaig anunciar que ens havies deixat i que em sentia fatal per no haver sabut veure que aquesta vegada la cosa anava de debò i t’hauria d’haver escrit, trucat o visitat. Una mateixa sensació de no dedicar el temps que mereixen els amics compartida en missatges de WhatsApp amb Virginia García Aspera, directora de Más vale tarde, el programa que vas ajudar a crear, com altres formats d’èxit d’aquesta mateixa casa com Equipo de investigación.
D’en Teo també va escriure aquesta setmana Pepa Bueno a El País que dirigeix recordant les seves firmes conjuntament en l’edició aragonesa de Diario 16. També vas passar per El Periódico de Aragón i de tu va parlar amb afecte Juancho Dumall.
Fins que es va jubilar, Lozano va ser subdirector de programes
Les males persones no poden ser periodistes i en Teo va ser un dels millors i mestre per a tots nosaltres
d’actualitat a Atresmedia i devia gastar poca sola als despatxos perquè els companys el recorden trastejant per la redacció, ensumant els bons periodistes d’investigació, que captava per a la seva causa d’aixecar grans històries. No sé si són bons temps per al periodisme, sí que ho continuen sent per a la veritat, i hi va contribuir amb humilitat, rigor i ofici Teo Lozano. Gràcies per tot, amic.