Tothom balla a Loop
La fira de videoart celebra la 20a edició a l’hotel Almanac
Fascinada per la diversitat de vídeos de ball que persones d’arreu del món pengen diàriament a internet, l’artista holandesa Anouk Kruithof es va proposar el 2018 un projecte enciclopèdic: reunir en una pel·lícula calidoscòpica 1.000 estils de dansa, des d’un tòrrid perreo en una discoteca àrab fins a extravagants balls de saló en una platja, espontanis txa-txa-txas als carrers de l’Havana o una èbria conga en un casament en un saló familiar. Gràcies a cinquanta ajudants, va rescatar 8.800 clips de YouTube amb qui va crear una fascinant coreografia, Universal Tongue, en què de manera simultània tots semblen estar ballant la mateixa música i celebrant junts la vida.
D’Istanbul a Moscou. Una versió de quatre hores –la videoinstal·lació consta de vuit canals– es pot veure fins dijous a l’habitació 108 (galeria Valeria Cetraro de París) de l’hotel Almanac, altra vegada seu de la fira de videoart Loop després d’un parèntesi a La Pedrera a causa de la pandèmia. “Les habitacions són l’espai ideal, és com si fossis a casa”, assenyala el col·leccionista Jean-Conrad
Lemaître, president del comitè de selecció de les 43 galeries participants, majoritàriament europees, tot i que també n’hi ha de Mèxic, Israel o Istanbul. També n’hi ha una moscovita, Osnova, que presenta una pel·lícula de Nikita Shojov, Claxon. Mi querido dulce amigo, en què el visitant s’endinsa en els records i pensaments d’una dona a través d’uns cascos de realitat virtual. Els responsables de Loop van debatre molt sobre la conveniència o no de cancel·lar la galeria russa en plena guerra amb Ucraïna, però al final es va imposar la “rellevància” de la seva proposta i el tarannà de la mateixa galerista, Alena Kurmaixeva, que a la passada edició de la fira Liste de
Basilea va cedir el seu espai a una galeria ucraïnesa.
El lloc de les cançons. A més del treball de Kruithof, la dansa també és l’element central d’Anahit, de Laura Hermanides (The Curators Room), la protagonista de la qual troba en el moviment efectes guaridors per a un trauma de violació. I pel visitant, és tot un bàlsam confrontar-se a Solo puedo bailar una canción, d’Arash Fayez a Àngels Barcelona, un recorregut pel Raval a través de la música amb què diferents persones migrants es continuen connectant amb el lloc que van deixar i de què, tot i això, continuen formant part.
Barbers migrants. La migració, des d’una mirada íntima i sensorial, també és el tema de Hair Work, un treball del duo brasiler Dias & Riedweg que parteix de la premissa que cada persona té una mirada única sobre el món. En aquest cas, s’endinsen a les perruqueries d’Hamburg on barbers turcs, iraquians, afganesos i pakistanesos cuiden un ofici que, tal com explica Maurici Dias, “van aprendre els uns dels altres als camps de refugiats on van estar retinguts abans de la seva entrada a Alemanya”. El vídeo, a la galeria Bendana | Pinel Art Contemporain de París, parteix d’un encàrrec de Roger Buergel perquè s’inspiressin en una peça del Museu d’Arts i Oficis d’Hamburg, en aquest cas, una peça feta de brodats i trenes, els cabells rossos dels quals evoquen un passat que ha donat lloc a una nova realitat multicultural.
Futurs desassossegants. El viatge constant per l’espai i el temps de vegades esdevé un futur desassossegant amb un personatge mig home mig rata envoltat de vells maniquins que, lluny d’alleujar el seu aïllament, acabaran per exacerbar la seva solitud ( Roger la rata, de Roger Ballen, a la galeria Senda). O bé es planten en el present d’una Cuba on el repudi dels veïns davant els que consideren dissident és l’arma de l’Estat. A Casa negra, de Marc Castell (Albarrán Bourdais), el càstig de la turba és pintar la casa de color negre. El delicte de la seva propietària és haver rebut diners de familiars als EUA.
L’última femella de la bomba. Els col·leccionistes, que ahir recorrien els passadissos de l’hotel entre artistes i professionals dels museus, poden adquirir peces el preu de les quals oscil·la entre els 2.500 i els 60.000 euros. Aquesta última és obra de Leslie Thornton i es titula Cut from Liquid to Snake, un sofisticat treball que sorgeix com a resposta emocional de l’artista a la seva pròpia història familiar: el seu pare, enginyer del Projecte Manhattan, va ser qui va posar l’última femella, i hi va escriure el seu nom, a la bomba atòmica que es va llançar sobre Hiro- shima.