Vels, mordasses i potser algun gol
Les divisions en la societat iraniana es reflecteixen a la selecció de futbol
El cor dels seguidors del futbol, els seus enamoraments i desenamoraments, és tan complicat com el de qualsevol home, dona o persona que no s’identifica amb cap gènere. Si Rússia o Bielorússia fossin al Mundial de Qatar, amb tota seguretat centenars de milions d’aficionats a tot el planeta haurien volgut que perdessin. Però si Corea del Nord s’hi hagués classificat, hauria tingut un exèrcit a favor per allò de David contra Goliat. La Xina, en termes esportius, no desperta grans emocions ni a favor ni en contra, malgrat el seu deplorable rècord en matèria de drets humans. Tot això, per descomptat, des d’una perspectiva occidental caldria veure si els fans dels països víctima del colonialisme, les guerres i els cops d’Estat orquestrats per la CIA i acòlits volen o no que guanyin els Estats Units, Anglaterra, França, Bèlgica...
Entre les seleccions que competeixen al primer Mundial celebrat a l’Orient Mitjà les tres més conflictives per raons polítiques són l’amfitriona, l’Aràbia Saudita i l’Iran, per causes semblants, malgrat l’enorme rivalitat entre els règims de Riad (sunnites) i Teheran (xiïtes), que també s’estén als terrenys de futbol. Motius: la discriminació de les dones i els homosexuals, la brutal repressió, la falta de llibertats, les execucions, la persecució dels dissidents polítics, la imposició del vel...
En el cas de l’equip Melli (que vol dir ‘selecció nacional’ en persa), les profundes divisions a la seva complexa societat multiètnica, entre partidaris de la modernitat i la tradició, del règim teocràtic dels aiatol·làs i els seus detractors, han afectat de ple l’equip de futbol enmig de
les protestes i manifestacions massives per la mort al setembre de la jove de 22 anys Mahsa Amini, després de ser detinguda per la policia de la moral perquè no portava el vel correctament. S’estima que 250 persones més han perdut la vida durant la campanya de repressió. Amb els jugadors iranians i els seguidors dividits entre els que volen aprofitar el Mundial com un instrument de denúncia i els qui volen dedicar-se només a jugar a futbol, i amb el Govern intimidant i pressionant perquè no facin política, és difícil que l’escenari no afecti a Qatar l’actuació del conjunt que entrena el portuguès Carlos Queiroz. El retard de la seva compareixença davant la premsa per anunciar la llista de convocats ja va donar lloc a tota mena de suspicàcies (entre els internacionals que han contribuït a la classificació per a la fase final hi ha militants del Feyenoord, el Charleroi belga, l’AEK d’Atenes, el Dinamo de Zagreb, el Brentford anglès i el porter de la Ponferradina).
Dues de les estrelles, Sardar Azmun (que juga al Bayer Leverkusen de la Bundesliga) i Mehdi Taremi (Porto), han discutit en públic, després que el primer
El règim dels aiatol·làs intimida jugadors i fans perquè el Mundial no sigui un vehicle de denúncia
escrigués a les xarxes socials –abans de ser obligat a suprimir els missatges polítics– que renunciaria al Mundial “per salvar un cabell de qualsevol víctima de la repressió”. En partits preparatoris, els integrants del conjunt persa s’han tapat l’escut nacional de les samarretes amb jaquetes negres i alguns no han cantat l’himne, i el Govern de Teheran vol assegurar-se que aquests gestos de dissidència o d’altres de semblants no es repeteixin després dels partits contra els Estats Units, Anglaterra i Gal·les a la fase de grups (seria una enorme sorpresa que l’Iran anés més enllà). L’exjugador Jalal Talebi, que viu a San Francisco, s’ha negat a comentar per televisió. L’equip Melli era un instrument d’unitat i font d’alegria per als iranians. Ara és un mirall de les seves divisions.