El pacificador

Pedro Sánchez, com a jugador de bàsquet, sap que quan tens el partit perdut només el pots remuntar fent triples. Es tracta d’una estratègia molt arriscada, però de vegades no queda altre remei. Això és el que ha fet amb l’eliminació del delicte de sedició i deixar expedit el camí a un tripartit per fases: primera, aprovar els pressupostos a Catalunya i a Espanya; segona, pacte municipal entre ERC, Podem i PSC per repartir-se el poder territorial; i tercera, garantir la governabilitat fins al final de la legislatura tant a la Generalitat com a la Moncloa malgrat tenir governs en minoria. En cas que li surti bé la jugada, tindria una oportunitat per revalidar per quatre anys més la presidència del Govern central. És el que ha vingut a dir enigmàticament el portaveu parlamentari socialista Patxi López quan explica que aquesta mesura permetrà al Govern espanyol fer política a Catalunya. El seu impacte en l’economia seria tremendament positiu i podria esmorteir una crisi que s’anirà aguditzant a mesura que avanci l’any que ve. Es digui el que es digui, aquesta espècie d’amnistia camuflada era la condició sine qua non exigida per ERC per donar suport als pressupostos generals de l’Estat. Només cal repassar l’hemeroteca i escoltar les advertències que havia anat fent el seu portaveu parlamentari Gabriel Rufián.

Per a Sánchez, és vital aprovar els pressupostos per al 2023 perquè suposa disposar de prop de 24.000 milions més en ple any electoral. Els pressupostos suposen un augment de la despesa no financera respecte a l’exercici anterior d’un 5,6%. Si no hagués tingut el suport d’ERC s’hauria vist obligat a prorrogar els comptes del 2022 i això hauria suposat una congelació de la despesa pública.

Des del punt de vista de l’ortodòxia econòmica hauria estat el més adequat, perquè amb l’ajuda de l’augment de la recaptació hauria permès reduir el dèficit i el voluminós deute generat durant el seu mandat. Tot i això, des del punt de vista polític hauria estat la tomba electoral dels socialistes. Però a mitjà i llarg termini el més important és l’estabilitat que proporcionarà un nou tripartit per a l’economia catalana i espanyola. Des que es va iniciar el procés s’ha posat de manifest que la dialèctica independent is tesconstitucionalistes no ha funcionat.

Els pressupostos suposen disposar de 24.000 milions més l’any electoral

Les contradiccions entre l’esquerra d’ERC i la dreta de Junts han impedit gestionar la Generalitat. També ha fet extraordinàriament difícil concretar els suports del govern de coalició d’esquerres per tirar endavant les seves propostes.

Al contrari, recuperar la dialèctica esquerra-dreta, deixant la parcel·la identitària per a la taula de negociació, facilita afrontar els autèntics problemes dels ciutadans. Si la jugada li surt bé quedarà com l’autèntic pacificador de Catalunya, que afegit a la presidència europea és la seva gran carta per guanyar el partit a Núñez Feijóo.