Els crèduls
L’enganyifa de les criptomonedes s’ha acarnissat amb els inversors joves, especialment amb els millennials, i molt més entre els universitaris, els usuaris de xarxes socials i els homes. Em sorprèn tanta credulitat entre una població que se suposa informada i formada. I no es tracta només de la credulitat tecnoeufòrica associada a la utopia-bonsai dels diners fàcils i ràpids, els crèduls són una legió i apareixen en molts episodis de la nostra vida pública. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a altres notícies. Per exemple, els crèduls que (dopats amb el relat del liberalisme cañí de tapa i cerveseta) neguen fanàticament que la gestió sanitària de la presidenta autonòmica Díaz Ayuso ha estat i és un desastre, com ha denunciat el sector sanitari. Per exemple, els crèduls que asseguren que el Mundial servirà perquè Qatar avanci en el respecte als drets humans i l’obertura democràtica, amb arguments tan insubstancials com dir que “potser quedarà alguna cosa d’aquests dies de tants visitants”. Per exemple, els crèduls que esperen trobar una feina mitjançant determinats cursets i experts en coaching que basen tot el seu negoci en “la necessitat de programar la nostra ment per a l’èxit” i altres fraseologies de la més dubtosa autoajuda. La credulitat s’expandeix d’una i mil formes, com una substància dolça que recobreix una època que, paradoxalment, construeix sospites que neixen de la infoxicació i el soroll. Els mateixos que han apostat per la criptomoneda sense cap esperit crític (una actitud molt semblant a la de les víctimes de l’anomenada estafa de l’estampeta) poden abraçar sense problema teories de la conspiració
Els q ue aposten p er la criptomoneda poden abraçar sense problemes teories de la conspiració
sobre les vacunes o el que s’escaigui. L’atractiu dels relats alternatius és altíssim i pot arribar a extrems delirants, com en el cas dels terraplanistes. És desconcertant que la credulitat més feliç pugui conviure amb l’enaltiment de la sospita, però té la seva explicació: els que creuen en el miracle de la fortuna fàcil (mitjançant criptomonedes o versions folklòriques de la meritocràcia emprenedora i precària) fan un acte de fe que té la seva cara B en la negació del que és evident (les vacunes són necessàries, posem per cas). Una cosa alimenta l’altra, la credulitat sense fissures s’aixeca sobre un pedestal de suspicàcies, rumors, falòrnies i narratives extraoficials que es presenten com “el que el poder t’amaga”. La fe en la criptomoneda regala una veritat operativa i còmoda que es revesteix del prestigi del que està fora del mainstream, als ravals fascinants que “el sistema no controla”.
Què hauran après els millennials que van invertir en criptomonedes després de perdre els seus estalvis i alguna cosa més en aquesta aventura? I què hem après, políticament parlant, d’un fenomen d’aquesta envergadura? La criptomoneda ha basat part de la seva penetració comercial en una estratègia molt intensa de publicitat mitjançant patrocinis, amb figures rellevants de l’esport i de l’espectacle com a prescriptors de luxe, i amb grans cerimònies de captació d’inversors a l’estil dels xous que ofereixen determinades sectes. Que el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya haguessin advertit dels riscos de les monedes virtuals era, des de la perspectiva dels crèduls dins la seva bombolla, una cosa que confirmava clarament el caràcter revolucionari i alternatiu de la seva aposta. Pel crèdul, l’argument que desmenteix el seu miratge no és més que la conspiració de l’altre. Prenguem-ne nota, hi ha molts crèduls que campen al nostre voltant.
c