La pena capital era un espectacle públic
El botxí va rebre a l’època medieval la categoria de funcionari. Va acabar residint llavors a la plaça del Rei, ja que suposava estar a cobert: era odiat, i el seu veïnatge, rebutjat.
Quan la plaça va canviar de perfil oficial, li va ser assignada una altra residència: a la Rambla, enganxada a la Foneria de Canons. Quan el passeig va ser urbanitzat, la casa on residia va ser enderrocada; corria el 1779. Entre aquell moment i les execucions al pati de Corders, al costat de la presó, només he trobat l’escarida informació del baró de Maldà: el botxí va ser desterrat quan va ser pres per contraban.
Aquells espectacles públics van obtenir a finals de segle XIX tal rellevància ciutadana, que la premsa detallava els prolegòmens. D’aquí ve la notorietat de Nicomedes Méndez, afavorida pel seu estil peculiar, tant pro
La premsa informava amb detall sobre els prolegòmens de quan el reu estava en capella
fessional com també humà. L’execució de Peinador el 1892 va merèixer no només portades, sinó la descripció minuciosa del que passava mentre estava en capella, des de l’evolució del ritme de les seves pulsacions fins a la transcripció d’uns versos que apariava. I l’última va ser la de Silvestre Lluís el 1897, encara que sense públic. Però la més informativa va ser la de Mompart: al Noticiero en comptes del retrat de l’ajusticiat, se li va colar la foto del gran novel·lista Narcís Oller. Juan Buscón, pseudònim del futur director de La Van
guardia Ezequiel Boixet, va escriure una llarga crònica, en què transcrivia el que confessava el botxí. Anava acompanyat del seu retrat dibuixat a ploma. En total, tres pàgines plenes de dades i descripcions diverses. El va presentar com un individu tranquil i de fisonomia anònima, excepte el bigoti i la barba, que s’afaitava abans d’actuar per no ser reconegut. Tenia idees clares: es considerava un funcionari que complia amb el seu deure i prestava un servei a la societat. Presumia d’haver perfeccionat el mecanisme per causar menys dolor: garrot ca
talà. I el periodista concloïa: “Aquest Nicomedes Méndez ha de ser en veritat un bon home”.
Nascut el 1842 a Haro. Va començar el seu ofici el 1873 com a ajudant a Madrid i Ciudad Real; va debutar a Manresa el 1878. Va ajusticiar mig centenar de reus. Vivia al barri de la Salut. Va morir el 1912, sense haver pogut dur a terme al Paral·lel el seu anhelat i exòtic projecte: el barracó “Palau de les execucions”.•