La revolució de les directores
Les dones aporten un estil més democràtic a la direcció orquestral
ot i que continuen sent rares les ocasions en què es pot veure una dona ocupant el podi d’una orquestra, els progressos que s’observen en aquest sentit a escala mundial auguren una tendència a la igualtat en un càrrec associat tradicionalment al manu militari d’un capità. Barcelona, sense anar més lluny, aquesta setmana té la polonesa Marta Gardolinska assajant a L’Auditori el seu debut com a principal directora convidada de l’OBC –demà i dissabte– i la finlandesa Susanna Mälkki preparant al Liceu l’òpera Il trittico, de Puccini.
Posar ferms i fer sonar a l’uníson un gran conjunt ha estat el somni humit d’alguns líders empresarials, però en les últimes dècades el tarannà democràtic ha substituït l’antic sistema autoritari. És perquè s’han relaxat les formes que les dones han pogut aspirar al podi o ha estat a partir d’arribar elles que s’han relaxat? “Obrir les portes a les dones ja era implícit en un procés de canvi, de manera que hem contribuït a configurar aquest nou estat de les coses, però perquè hi encaixàvem. Hi encaixàvem per la forma natural de tracte, pel sentit de la comunicació i per la capacitat per sentir de manera instantània com està la gent a la sala”, apunta Gardolinska (Varsòvia, 1988). De gest clar i articulat, la captivadora i talentosa mestra assaja un programa d’ecos polonesos (Szymanowski, Penderecki...) i, com sol passar amb ella en cada concert –en aquesta ocasió embarassada de vuit mesos–, serà la promesa d’un huracà. Tal com ella mateixa afirma, en el seu ofici la personalitat va primer, el gènere després. Amb la seva incorporació, L’Auditori va complint el seu objectiu d’assolir la paritat al podi de l’OBC en un temps rècord, al mateix temps que crea referents per a generacions de noies amb inquietuds musicals. I així la roda avança. Gardolinska ha estat, sense anar més lluny, assistent de la nord-americana Marin Alsop, una de les grans i veteranes, divulgadora de la nova creació i pionera a l’hora d’imposar la música americana en el repertori. Titular de la Simfònica de la Ràdio de Viena, Alsop ha estat en les llistes de grans formacions que busquen líder, com la Filharmònica de Los Angeles.
“D’ella en vaig aprendre coses extramusicals que tenen a veure amb aquesta manera de fer sentir els músics molt còmodes –recorda Gardolinska–. Si te la trobaves pels passadissos se’t presentava, i feia el mateix al podi. A més, era molt eficient dirigint, sense deixar espai a jocs personals i tàctiques.ques Tot versava sobre la música que tenia entre mans. Era ràpida però de manera molt amigable, eficient sense estressar la gent... una habilitat de valor incalculable”.
Avui ja és possible parlar d’una lliga estel·lar de batutes dones: a més d’Alsop i de Simone Young, l’australiana que ha tingut la capacitat d’obrir camí, distingint-se per la idea del repertori germànic, hi ha una altra mitja dotzena de batutes extraordinàries d’una generació més jove. Mirga Grazinyté-Tyla en seria una. La mestra lituana és reconeguda per la seva tasca al capdavant de la Simfònica de Birmingham i per il·luminar racons no explorats de la música, tot qüestionant el cànon. Susanna Mälkki (Hèlsinki, 1969), per la seva part, té grans dots per a la direcció. La seva doble tasca en el terreny de la contemporaneïtat (és titular de l’Ensemble Intercontemporain) i al capdavant de la Filharmònica de Hèlsinki li amplia la perspectiva. Assistent de Gustavo Dudamel a la L.A. Phil, aconsegueix versions vibrants i analítiques amb dosis d’emoció. Atén La Vanguardia en una aturada que fa als assajos amb la Simfònica del Liceu, amb la qual diu que s’està divertint molt. “És cert que les orquestres han canviat, igual que la societat ha evolucionat –subscriu–. Els directors estaven en una posició d’autoritat i de poder, i el nostre concepte sobre el lideratge ja és un altre. És una cosa que es pot veure a les famílies i al món laboral... perquè l’orquestra no deixa de ser un lloc de feina. Òbviament dirigir és una gran responsabilitat, però no fa falta fer-ho infonent por, cosa que passava fins fa poc. Per qüestions d’organització, les orquestres són molt tradicionalsnals en termes de jerarquia: hi ha els tutti, el solista, el concert masr, el director. Però ara tot és és transparent i hi ha és interacció i dis
La finlandesa Susanna Mälkki i la polonesa Marta Gardolinska coincideixen dirigint a Barcelona aquests dies
cussió. I aquesta és l’altra raó per a l’actual penetració de directores, que hi ha moltes més dones en els conjunts, res a veure amb fa 60 anys. Tenir una batuta dona no hauria estat natural si no haguessin tingut primer col·legues”.
La finlandesa recorda dels seus inicis en aquesta tasca, fa dues dècades, que Simon Rattle deia en una entrevista que preferia dirigir orquestres on hi hagués homes i dones perquè l’ambient era més agradable.
“És curiós com ha canviat tot amb la dinàmica d’estar junts els uns i les altres”, afegeix. Tant Mälkki com Gardolinska coincideixen en la seva aproximació a una metodologia de treball. Per a elles és vital tenir sempre com a punt de partida la música.
El tema no va ni d’elles ni de l’orquestra, sinó del que creen junts. És igual d’important respectar el temps dels altres, raó per la qual han de ser eficients i molt clares cla a l’hora de transmetre les se eves intencions i idees. “També ca al treballar de manera consistent i cconseqüent –comenta Mälkki–. I ttenir lal confiança f d de l l’o construir aquesta confiança, treballar des del respecte mutu”.
Altres noms que es poden incloure en l’star- system de dones batutes seria el d’Emmanuelle Haïm, d’interpretacions intrèpides però sempre a favor de la música i amb criteris històrics.
És una de les poques que ha convidat la Filharmònica de Berlín (en l’època de Rattle). I de la generació més jove, en despunta Karina Canellakis, molt ben posicionada al mercat. En caldrà veure l’evolució, però s’ha convertit en una de les més demandades de la seva generació: és titular de la Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa i convidada principal de la London Philharmonic i de la Rundfunk-Sinfonieorchester de Berlín, ni més ni menys. Un altre nom fulgurant de la futura generació és el de Joana Mallwitz, ara directora del Konzerthaus de Berlín, amb trajectòria al món de l’òpera i debuts al Festival de Salzburg, però també fent molt bona tasca simfònica.
Des d’una societat molt més igualitària, hi ha una tendència a criticar el lideratge de les batutes d’altres temps, conclou Gardolinska, però no s’ha de descartar el passat. “Segurament era en certa mesura necessari –argumenta–, ja que moltes de les orquestres es van crear després de la guerra mundial i necessitaven una mà ferma per construir-se. S’elevava el líder i s’establia una distància...
El carisma, el respecte, la disciplina ajudaven, però creaven una situació de més estrès i risc en escena. El canvi, doncs, és positiu, però no hauríem d’oblidar que el nivell que s’ha consolidat és el nivell d’allà d’on venim”.
Per a les directores és prioritari respectar el temps dels músics; cal eficiència i claredat en l’exposició de les idees