Perruqueria de senyores
A la perruqueria de l’Angelina no hi havia separació entre espai privat i compartit
Quan era nano la meva mare anava a una perruqueria del carrer Llull tocant al carrer Lutxana (ara Roc Boronat), al Poblenou, al costat dels tallers de La Vanguardia. Des de fora no es coneixia que fos una perruqueria. A la façana no hi ha havia una d’aquelles capses de llums amb l’anunci d’Eva Española o dels productes Eugène, que després van ser tan populars.
S’hi entrava per una porteta que donava pas a un passadís de distribució, a la dreta hi havia la sala on pentinaven, tallaven, feien tints i permanents. A diferència del Mercat de la Unió o de les botigues del barri, on les mares portaven els fills, anar a la perruqueria era un acte del tot femení i privat, que tenia alguna cosa de secret i obscurantista. Les dones entraven en aquell lloc indiferent i sortien canviades, com les erugues que es bobinen amb fil de seda i es transformen en papallones.
L’assecador, que era l’element més espectacular de l’establiment –als nens ens recordava les naus de l’espai–, ja ho semblava una mica, un capoll. Però aquesta perruqueria que no tenia nom era un lloc de trobada, un espai col·lectiu on les dones parlaven de les seves esperances i dels seus problemes, un gineceu.
Per això m’impressionava tant quan els mesos d’estiu anàvem a Arbúcies, a treballar a l’hostal, veure que la perruqueria de l’Angelina funcionava d’una manera tan diferent. Unes grans lletres d’estil anglès anunciaven: Peluquería de señoras. Ocupaven tota la façana, de cap a cap. Hi havia un gran portal, amb una porta alta, de fusta, que s’obria de bon matí i que no es tancava fins al vespre. Després hi havia una altra porta envidrada que donava pas a un rebedor.
A la dreta hi havia una porteta que comunicava amb l’escala que pujava al pis on vivien la Carmeta, l’àvia, el matrimoni format per l’Angelina i en Rafel, i en Josep, el fill de la meva edat. Al fons quedava el menjador de la casa i darrere, una mena de cort on guardaven la llenya i on havien tingut bestiar. A l’esquerra, la perruqueria, amb un gran mirall que ocupava tota la paret del fons, butaques còmodes i giradores, el rentacaps i l’assecador espacial.
A la paret que donava al carrer, s’obria una finestreta on, moltes vegades, havia vist deixar un bol amb el tint de cabells, perquè acabés de fer la reacció química. El tint perfumava el carrer del Castell amb olor de pintura de cotxe.
A diferència de la perruqueria mistèrica del Poblenou, a la perruqueria de l’Angelina no hi havia separació entre dins i fora, entre espai privat i compartit, entre vida i feina. Era una projecció en l’espai de l’Angelina mateixa, tan oberta, tan extravertida, amb tantes ganes de viure.
Sortia al portal i parlava amb un que passava, o s’asseia al banc de can Soms amb una aprenenta i la collonava demanant-li pel xicot. Quan era a la perruqueria pentinant feia uns grans escarafalls divertits que se sentien des del carrer. Quina gran figura. Trencava motllos i feia feliç la gent del seu voltant. Un petó, Angelina.