101 hores amb Hitler, Goethe i Fassbinder
Fabra i Coats estrena a Espanya, i subtitulada en català, ‘Els tres porquets’, la titànica pel·lícula d’Albert Serra
Fes alguna cosa”. “D’acord”. “Però fesla aquí”. “Doncs la faig”. “Tot el temps que duri...”. Quan el 2012 els responsable de Documenta 13, una de les trobades artístiques més prestigioses del món, van convidar Albert Serra a participar en l’esdeveniment que se celebra cada cinc anys a Kassel, no es podien ni imaginar fins a quin punt el cineasta català assumiria la literalitat de l’encàrrec.
Serra es va desplaçar amb el seu equip a la ciutat alemanya, va fitxar treballadors de la mateixa Documenta com a intèrprets i durant els 100 dies que va durar el certamen va rodar una pel·lícula.
O més ben dit, una cada dia. Gairebé. Filmava en sessions d’unes dues hores, i tres jornades després, una vegada acabat el procés de muntatge, el film es projectava al cinema Gloria. El resultat d’aquella empresa titànica va ser Els tres porquets, un film de 101 hores que fins ara només s’ha projectat íntegrament a Kassel, a la Volksbühne de Berlín i, en format d’instal·lació, a la Kunstverein d’Hamburg.
Qui a Espanya estaria disposat a programar una pel·lícula tan gegantina, potser la més llarga de la història i, a més, parlada en alemany? La directora del centre d’art contemporani Fabra i Coats, Joana Hurtado, ha hagut d’esperar deu anys perquè algú la traduís i la subtitulés per poder gaudir de la que considera “l’obra magna de Serra... fins ara”.
Al final ha estat ella qui ha mogut fitxa, i des del 19 fins al 12 de febrer Els tres porquets es podrà veure a través d’una videoinstal·lació coronada amb filferro i amb les 101 hores dividides en una pantalla triangular que impedeix seguir les tres projeccions de manera simultània. Per contra, una cosa que, sens dubte, serà un alleujament per als que es vulguin fer una idea del total: amb poc més de 30 hores és suficient.
El mateix Serra, que no parla alemany i que va haver de dirigir els intèrprets sense entendre el que deien, guiat únicament per uns textos traduïts que portava sempre a la mà, s’admira com a espectador perquè ja no només pot connectar per primera vegada amb les imatges, sinó també amb la paraula de tres personatges amb un deliri de grandesa que només és comparable al del mateix projecte. Els tres porquets aplega Hitler, Goethe i Fassbinder, “tres figures –explica Serra– que no tenen res a veure l’una amb l’altra, que venen de contextos totalment diferents i dispersos: un polític clau a la Segona Guerra Mundial, un home de cultura i un director de cinema que va tractar profundament el context de la postguerra i la incidència en la població. L’únic que comparteixen és la megalomania, que també té a veure amb la megalomania de la producció i de la traducció”.
Per donar-los vida, el director d’Historia de mi muerte o Liberté va triar una recopilació d’entrevistes de Werner Fassbinder i dos textos clàssics per entendre el passat alemany: Las conversaciones privadas de Hitler, monòlegs del Führer transcrits pel seu cercle més íntim i recopilats per Hugh Trevor Roper, i Converses amb Goethe, les reflexions de l’escriptor en els darrers anys de vida transcrites per Johann Peter Eckermann. “Volia respectar la literalitat dels textos que no van ser pensats per ser interpretats, moltes paraules que van quedar com una resta de la història en forma de transcripció, paraules que algú va sentir i que algú va voler transcriure-les, tot i que tampoc no sabem si va ser fidel o si hi va afegir res”.
Una vegada localitzats els escenaris, el projecte encara va haver de superar una altra dificultat, la falta de disponibilitat de cada dia dels intèrprets, tots treballadors de Documenta, cosa que obligava el director a tenir diferents actors per a cada personatge.
“La velocitat amb què feia la producció, a més, feia que haguessin d’interpretar els textos sense temps per assimilar-los, gairebé al mateix moment en què entraven en la seva consciència havien d’expulsar-los, i aquest xoc dona una qualitat molt especial”.
Durant tot el procés, Serra va publicar al suplement Cultura|s de La Vanguardia les cròniques des de Kassel. “Entre el somni i la història: així és com viu”, escrivia a la primera, i confessava, entre altres coses, la dificultat de trobar el to per a un personatge com Hitler, “un personatge que, com passa amb Dalí, és difícil fer-ne una caricatura, ja que la seva posada en escena al món ja va ser per si mateixa una caricatura”. El director ara convida a tornar a sentir les paraules del passat amb el conflicte de la guerra d’Ucraïna ressonant en el present.