Córrer ja no és de pobres
Apart de trotar diàriament al llarg de la Diagonal i escriure assajos (ja m’he empassat Gambada a gambada, de l’editorial Columna), Miquel Pucurull tuiteja i això em sorprèn especialment: resulta que en Pucu té 82 anys.
En Pucu tuiteja sobre el món del córrer i milers d’internautes l’hi agraïm, perquè ja no ens sentim tan sols ni tan rars.
En Pucu té els seus anys, però continua sent un somiador que, a les nits, es veu a si mateix volant en els últims quilòmetres d’una marató: es distingeix batent rècords tal com ho feia l’Elisenda, la seva filla, en els anys vuitanta, quan tot això de córrer a Barcelona anava prenent vida i es formaven cues davant de les botigues de roba esportiva de Domingo Catalán (a Sants) i José Manuel Abascal (a les Corts). Córrer llavors era econòmic, tant que un ventall de curses populars sortia de franc: sense anar més lluny, la Cursa de l’Amistat, aquella idea boja de la família Mates per unir a peu el castell de Montjuïc i el cim del Tibidabo. En aquells temps d’alegre gratuïtat, prop de mil valents descendien desbocats pel pendent de Montjuïc abans d’emprendre l’ascens a la muntanya màgica. Ingenus, se sentien feliços quan assolien el cim, ja que no els havia costat res (en termes econòmics, per descomptat). Després, la vida, amics, la vida...
Els Mates es van fer a un costat i una firma
Els Mates es van fer a un co stat i ar a la Montjuïc-Tibidabo surt a 30 euros per dorsal
va assumir el comandament de la cursa, ara reconvertida en un negoci de 30 euros per dorsal i tot just 270 corredors en la seva última edició.
I aquí torno a en Pucu.
Fa unes setmanes, el nostre estimat tuitaire ens obsequiava amb una cascada de números, un exercici preocupant per als organitzadors de curses. Les proves principals en ruta catalanes assisteixen a una dramàtica caiguda en la xifra d’inscrits. Entre el 2013 i el 2022, la Bombers Barcelona ha perdut un 60% de participants (de 23.750 a 9.526); la Marató de Barcelona, un 63% (de 14.766 a 5.410); la Mercè, un 53%; la DIR Diagonal, un 34%; la Cursa de Sant Antoni, un 57%; també s’han ensorrat les mitges maratons de Granollers, Montornès, Sitges o Terrassa...
Els arguments?
N’hi ha de tots colors.
Alguns diuen que els ruteros s’han passat als trails de muntanya. D’altres, que molts corredors han assolit el seu màxim de forma i rècords i, tan satisfets com desencisats, passen a una altra cosa, giren full. N’hi ha que ja han corregut la marató i no la repetiran. I n’hi ha que, cremats per la inflació de preus, racionalitzen o es resignen: quan surten a córrer, ho fan per a si mateixos, no per al cobrador. I aquí, encerten.
Córrer ja va d’això, no?