Els misteris de Cibeles
Cibeles, al panteó grec, és una deessa importada i estrangera. Frígia en els orígens, és una deïtat que personifica la terra fèrtil, però també és guardiana de muralles i cavernes, de fortaleses i espessors. I reina sobre els animals salvatges... Una peça que déu-n’hi-do, amb el seu carro triomfal estirat per dos lleons, Hipòmenes i Atalanta. El seu domini és especialment intens sobre els lleons i les abelles. I això ja hauria de donar algunes pistes, però no ens avancem... De vegades se la confon i barreja amb Rea, la mare terra nutrícia, de la qual depenen i en la qual tenen el seu origen tots els déus. A Roma serà la Magna Mater. I el seu alè de deessa primigènia i fosca, anterior als temps dels primers herois, es farà més i més evident.
Cibeles és una deessa de la vida, però també dels cicles de les collites i, per això, de la mort i la resurrecció. A l’hivern el segueix la primavera, com després de l’estiu arriba la tardor, i Cibeles contempla inescrutable el cicle de la vida i de la mort. Hipòmenes i Atalanta, en una llegenda que inclou pomes d’or, van ser amants condemnats finalment a estirar el carro de la deessa, que llueix una corona en forma de muralla, simbolitzant el seu govern sobre totes les formes de la natura. Cibeles regna i resta indiferent a les morts que jalonen i sembren la vida. Cibeles era especialment invocada en períodes de calamitats i epidèmies. En aquest sentit, era una deessa venjativa però protectora. I els seus sacerdots, tenyits pel gust i la litúrgia orientals, van ser sempre masculins. Homes que es castraven en un sacrifici ritual en honor de la deessa, a qui oferien la seva virilitat retallada, en prova tant de fe com de submissió. Alguns, després de l’automutilació, afegien el sacrifici dels seus sentits. I es treien els ulls o es cosien la boca o s’arrencaven la llengua. Sacerdots eunucs voluntaris i uns ritus dels quals desconeixem molt, però que van donar origen a les arts fosques que després van heretar els fidels a Dionís. Cibeles, en aquest sentit, està en el límit del tolerable. I hi va haver episodis de repressió contra el seu culte i els seus adoradors, tan temibles com excèntrics. Els romans van acabar per arraconar un culte sagnant de sacerdots castrats i que sacrificava toros per beure’s ritualment la seva sang. I a poc a poc la divinitat va quedar en un racó fosc del panteó romà, com probablement correspon a la seva naturalesa. Però el seu llegat va perdurar i, estrany i misteriós, ocupa ara aquella font en ple centre de Madrid. Una font que, en paritat, és filla de la Il·lustració. I aquest és un més dels seus grans misteris. Carles III va dissenyar, amb els seus ministres il·lustrats, un Saló del Prado amb tres fonts ornamentals: Apol·lo, Neptú i Cibeles. Apol·lo i Neptú són eleccions previsibles. Cibeles, no. I tot i això, la seva efígie ha perdurat, amb el ceptre i la clau misteriosa. Amb el gripau i la serp (que cal saber buscar) i amb l’aixeta i l’ós desapareguts en algun dels trasllats i remodelacions. Cibeles brollava aigua, però és una deessa que exigeix sang i sacrificis. I que a canvi garanteix la bondat de les collites i el renaixement de la terra després de les amargors de la malaltia i l’hivern prolongat.
I val més que m’aturi aquí i no vagi més enllà amb les moltes comparacions que venen al cap de qui ha vist la deessa en nits de triomfs futbolístics o presidint manifestacions de tota mena. Cibeles, com Ayuso, és un enigma.
Cibeles brollava aigua, però és una deessa que exigeix sang i sacrificis: un enigma