Un lloc per estomacar-se

Surto del cotxe. És molt d’hora al matí, i la veïna de pàrquing se m’acosta. Diria que massa. “Aprofito que et veig per demanar-te que aparquis millor”, em deixa anar. Sorpresa, em giro cap al meu vehicle i admiro com l’he deixat. Perfectament alineat, amb tot el seu blau paral·lel i sense fregar cap de les quatre ratlles del rectangle que li correspon. Que em correspon. “Jo el veig bé –resolc–, el meu cotxe és al seu lloc”. Llavors es posa molt tensa. I se m’acosta més, tant que puc confirmar que és definitivament menys jove del que sembla a primera vista. Que va molt tenyida i molt maquillada però ja amb l’eyeliner arruïnat, de sinistre total. “Aparca’l més arrambat a la paret. És molt petit –escup–, perquè hi càpiga el meu”. Per un moment l’admiro. Quins nassos! Estic per aplaudir, però li responc que no puc aparcar a un pam de la paret. Menys quan ella creua el seu vehicle entre la meva plaça i la que té a l’altre costat impossi

Hi arribem amb pressa per cremar i hi tornem amb la ira desfermada

bilitant qualsevol maniobra en totes dues.

“Si tens tantes dificultats amb aquest lloc (no ho entenc, hi caben furgonetes enormes), potser hauries de canviar de cotxe. O de plaça”, proposo. Llavors es passa a l’usted: “¡Es una maleducada!”, m’engega. “Que sepa que llamaré a la policía”. Addueix que té fotos del meu retrovisor envaint el seu espai (ho dubto) i de les meves rodes trepitjant les seves línies (això ja ho desmenteixo). I ara se m’acosta tant, tant, que sento que fa una olor molt forta. No sé si de colònia (contundent com el seu maquillatge), de tabac o de ràbia. Agraeixo que intervingui el seu ¿marit? (quan fa que és aquí?) i la calmi. “Marxem –li dicta–. El seu cotxe està bé. Dins de la seva plaça”. M’ha anat pels pèls. Ho admeto. El pàrquing és, definitivament, un lloc per estomacar-se. Hi arribem massa d’hora amb molta pressa per cremar i hi tornem massa tard, amb la ira desfermada.