Trens nocturns
Al’últim tren de rodalia gairebé mai no funcionen ni la megafonia ni les lletres lluminoses que anuncien les parades, deu ser que a aquestes hores també se’ls acaba la pila. Llavors els usuaris tornem a casa confusos, amb la cara enganxada a la finestreta, buscant una pista que ens orienti en la foscor d’una nit ferroviària que podria escampar-se com una metàfora que treu el singlot. Quina parada és aquesta?, pregunto inútilment a un passatger amb bufanda vermella, tan perdut com jo en la boira espessa que aquesta nit ha aparegut, per fi, literalment.
Per fi plou, diem, amb ànsies de fred de debò, embolicats amb abrics que en realitat sobren. Ara el mal temps és el bo, i al revés, comentava aquest matí un parent, cada nou dia assolellat és per posar-se a tremolar. Estic fonamentalment trist, em confessa després un col·lega. Soc un addicte a la informació i de vegades no ho puc suportar, afegeix. Li brillen els ulls. Divaguem sobre una suposada tristesa que flota en l’aire, no tenim clar si s’estén més del que és humanament normal. O si el problema és una expectativa exagerada de felicitat, gairebé obligatòria. Sense oblidar que, com a animalets, tampoc deu resultar fàcil notar el canvi climàtic en el cuir cabellut. Només com a bestioletes terràqüies, notem coses. Però aquesta nit el tren avança entre la foscor i la boira i, per part meva, vaig escoltant una cançó de Triana que es titula Quiero contarte, encara que no vingui a tomb, ni casi amb la boira ni amb mi avui. Ni sens dubte amb aquest petit llibre que tinc entre les mans perquè me l’acaba de regalar un ésser estimat: De paseo por los limbos, d’Anna Adell. A veure què et sembla –ha dit misteriós mentre me l’introduïa a la bossa de mà–, tracta dels espais intermedis. Aquells passatges que la celeritat anul·la. L’obro i llegeixo a l’atzar: “Per què jo soc jo i no tu? Com pot ser que jo que soc jo, abans d’arribar a ser no fos res”. Que curiós, em dic, perquè justament aquests dies estic submergida en una feina que qüestiona brutalment el concepte d’identitat.
“Per què jo soc jo i no tu”, em repeteixo com un mantra momentàniament tranquil·litzador. Després provo de transmetre-l’hi telepàticament al viatger amb bufanda vermella que s’asseu al davant. Pot ser que en el fons m’agradi que aquest tren avanci lent i xacrós entre núvols baixos, amb un sotragueig com dels anys setanta que envolta les guitarres elèctriques de Triana en un enrenou còsmic. Per una estona tot està bé.