La Barcelona desapareguda de Maradona
Fa poc l’Ajuntament va editar Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro II. Alessandro va ser un arquitecte italià entossudit a preservar la història recent d’aquesta ciutat. El seu perfil de Facebook va esdevenir un gran arxiu fotogràfic que va inspirar desenes de rastrejadors igualment enamorats de l’altre relat de Barcelona, de l’oficiós i de l’alternatiu, del que parla de la seva gent i de les seves quotidianitats, dels seus bars i dels seus xiringuitos, dels seus costums i de les seves vergonyes. La leucèmia va matar Alessandro el 2016, als 39 anys, i va acabar de convertirlo en llegenda entre els rastrejadors d’històries.
Una part d’aquesta Barcelona va reaparèixer ahir d’una manera una mica desconcertant. Joan Sabaté, el Maradona de la Rambla, el recordman mundial de tocs de pilota assegut (pel que sembla 16.000), va tornar al passeig després de més de deu anys, des que la pressió del mateix Ajuntament el va animar a penjar les botes. Malgrat que ja suma 79 anys, Sabaté mostra un molt bon estat de forma. Els guiris el van fotografiar compulsivament. Un parell de guàrdies urbans no li van treure els ulls de sobre. “Nostàlgia i tristesa –va dir després de fer uns quants tocs, assegut en un banc al costat de la font de Canaletes–, això em produeix tornar a la Rambla. Li falta vitalitat. I la Rambla és el pulmó de Barcelona. Si la Rambla no funciona, Barcelona tampoc. Vaig arribar fins al Condal i no vaig més enllà perquè em salten les llàgrimes. Avui he volgut tornar per reivindicar els paradistes que l’Ajuntament vol expulsar, perquè puguin marxar almenys amb un mínim de dignitat. Jo coneixia tots els ocellaires! Ara ja no em coneix ningú. Bé, els del Zurich sí que em recorden”.
Sabaté també recorda davant l’objectiu de La Vanguardia que l’Ajuntament es va entossudir a regular la seva activitat mitjançant la normativa de les estàtues humanes. El mateix ànim administratiu que va erradicar els xiringuitos de la Barceloneta i aquelles espontànies fogueres de Sant Joan va desterrar també el Maradona de la Rambla. “Volien que m’estigués quiet!”, rememora jocós, entre rialles. “I em van posar quatre o cinc multes, de 120 euros, per actuar a la via pública sense permís, però no les vaig pagar mai!”, afegeix entremaliat. “I fins i tot va sorgir una plataforma ciutadana amb gent molt important: Salvem Maradona van reunir més de 10.000 firmes! Però em vaig retirar. Me’n vaig anar a casa, a Sant Feliu de Llobregat, i després em vaig mudar al Vendrell. I cada dia que em llevo bé dels ossos surto a fer uns quants tocs. I llavors venen molts nanos que em coneixen gràcies als seus pares”. Sabaté va escriure a diversos periodistes per anunciar la seva reaparició, amb unes quantes cartes postals de pròpia mà. De manera que no va venir ningú més.
La veritat és que Barcelona no s’ha mostrat mai gaire generosa amb els seus personatges alternatius. L’habitual és que caiguin en l’oblit, especialment en l’institucional. Entre els uns i els altres els tracten com a friquis, en el pitjor sentit de l’expressió. Són aquells rastrejadors que preserven l’altra memòria. Ja fa uns quants mesos, la primavera passada, el govern de l’alcaldessa Ada Colau va acceptar un prec dels regidors d’ERC i es va comprometre a instal·lar abans de finals d’any una placa commemorativa que honri el record del cantautor Bernardo Cortés, si és possible al carrer Pescadors, a la Barceloneta, on el poeta va viure molts anys. Pel que sembla l’Ajuntament està imprimint emoció a l’afer. El Maradona de la Rambla ja va agafar tots els seus records i es va muntar el seu propi museu. “Bé, més aviat una exposició, al saló de casa”. Sí, al Vendrell, amb les seves samarretes, pilotes i d’altres.
Joan Sabaté torna per un dia la Rambla, als 79 anys, i fa uns quants tocs de pilota