“No tocaré a Cuba mentre segueixin tenint el seu president i aquella porqueria de sistema”
El compositor i clarinetista cubà Paquito D’Rivera (l’Havana, 1948) és una figura indiscutida de l’escena internacional, especialment de l’àmbit jazzístic. Prolix i molt ampli de mires estilístiques, en la seva extensa biografia artística destaca la relació amb el pianista també cubà Chucho Valdés, amb qui va coincidir per primera vegada el 1962.
Després tornarien a col·laborar molt fructíferament, entre altres projectes, al llegendari grup Irakere, i el 1980 D’Rivera va marxar de Cuba per desavinences amb el règim. Aquest 2022 s’han retrobat, i d’aquest retrobament n’han sortit l’àlbum I missed you too i una gira per Llatinoamèrica, els Estats Units i Europa (aquest estiu van actuar, per exemple, al Festival de Porta Ferrada). I avui hi haurà l’oportunitat de tornar-los a veure actuar expressament al Festival de Jazz de Barcelona (Palau de la Música, 20.30 h), en format sextet. Una vetllada que també servirà perquè D’Rivera rebi la Medalla d’Honor del festival.
Va parlar amb La Vanguardia per telèfon uns quants dies abans d’anar-se’n a Las Vegas, on abans-d’ahir va rebre un reconeixement a la seva carrera artística en el marc dels Grammy Llatins. Què se sent quan et donen un premi d’aquestes característiques? El pes del pas del temps? Sempre cal estar agraït quan una, algunes o moltes persones han dedicat el seu temps a reconèixer el teu treball. La veritat és que jo no he treballat mai per als premis; per a mi el premi és haver conegut tanta gent interessant al llarg de tots aquests anys. El premi és per al meu pare, per haver-me donat aquesta carrera tan meravellosa com és la de ser músic.
Confia a tornar a tocar a la seva Cuba natal algun dia?
No paro de pensar-hi cada dia, però si la gent i els governs del món continuen donant suport a la porqueria d’aquest sistema, no passarà mai. I jo no hi tornaré mentre hi hagi aquest president al poder, i mentre ells culpin de tot el bloqueig i l’embargament en comptes del que ells són i fan. En resum, el fracàs absolut del seu sistema durant més d’un segle de socialisme. Perquè el socialisme és com un caixer automàtic que està espatllat, i que malgrat tot s’hi fa una fila de pelotudos que, tot i veure que no funciona, hi continuen anant. Vostè va conèixer una de les icones del castrisme com va ser Che Guevara, no?
Sí, sí. No sé si va ser a casa d’una nòvia que tenia. Jo devia tenir 15 o 16 anys, i volia conèixer aquest pelotudo, com tothom en aquella època. Recordo que en un moment donat em va demanar a què em dedicava, i li vaig dir: “Soc músic, comandant”. I em va contestar: “No, no; et demano de què treballes”. Sempre havia odiat els gais, els negres i els artistes. Va escriure frases molt despectives sobre els negres, no ho oblidi, i també va escriure aquella frase que deia que “els escriptors porten el pecat original”. És a dir, que el pecat original per ell era pensar i parlar. I musicalment parlant sembla que tenia l’orella triangular, no arribava ni a ser quadrada. I ara vostè ha tornat a tocar amb Chucho Valdés després de molts anys.
Oficialment hem tornat a tocar després de 42 anys. Jo vaig arribar a Espanya el 5 de maig del 1980 i no he tornat a Cuba. I ara hem decidit fer aquesta reunió; hem fet un àlbum i no hem parat de fer gira en només un any. I ara al Palau de la Música, que és un dels meus llocs preferits.
Sense oblidar que l’endemà, dissabte, li fan un homenatge al Conservatori del Liceu.
Això del Conservatori és perquè vaig gravar amb una formació meravellosa que es diu The Barcelona Clarinet Players. I presentarem el disc titulat Fantasías barcelónicas, que és una peça que em van comissionar.
Tocaran el que es va poder escoltar a l’estiu, al festival de Sant Feliu de Guíxols, per exemple? En una música improvisada com el jazz no saps mai què passarà. Pot ser que sigui el mateix repertori, però no els mateixos solos ni les mateixes improvisacions. El jazz és una cosa aleatòria. Interpretaran alguna cosa de l’època del grup Irakere?
Sí, l’Adagio, que és el segon moviment del concert de Mozart per a clarinet i orquestra, i va tenir
Retrobament d’èxit El músic actua avui amb Chucho Valdés al Palau de la Música dins del Festival de Jazz
Versàtil “M’avorreixo fent sempre el mateix; acabo d’estrenar una obra simfònica amb Yo-Yo Ma”
molt èxit en aquells temps d’Irakere. I també tocarem la primera peça que vam gravar en Chucho i jo quan jo tenia 14 anys i que es diu Mambo influenciado. Va aparèixer a l’àlbum Jesús Valdés y su combo.
Mirant al passat, com recorda el seu retrobament amb Bebo Valdés, el pare de Chucho?
El 1981 jo estava de gira amb Dizzy Gillespie per Europa. Quan vam arribar a Suècia, en Dizzy em va dir que volia veure Bebo Valdés. Ell no sabia que jo ja el coneixia, ja des de petit, perquè era amic del meu pare i després de la meva família a Nova York. El vaig portar a un restaurant molt bonic on en Bebo tocava. I allà vaig pensar que algun dia li produiria algun disc a ell, cosa que vaig poder fer el 1995, amb el títol de Bebo rides again.
Quan mira cap enrere sent nostàlgia o malenconia en comparació amb el present?
Jo estic encantat amb el present, però sempre té màcules. I sí, tinc malenconia i molta tristesa per la destrossa que han fet al nostre país.
Després del concert amb Chucho, com continuarà la seva col·laboració amb ell?
Jo tinc el meu propi grup i ell té el seu propi projecte, que és molt bonic i que es diu La Creación. Farem una combinació d’aquestes dues coses. Segur que alguna vegada sonarà el telèfon perquè fem alguna cosa conjuntament. I, a més a més, jo treballo molt amb orquestres simfòniques, big bands i altres coses. Miri, és que jo soc bessons, i m’avorreixo fent sempre el mateix. Ara acabo d’estrenar una obra simfònica molt important amb Yo-Yo Ma titulada The journey que és un concert per a violoncel, clarinet i orquestra.