Pa, sostre... i cultura

Culturopolis porta a Barcelona el debat internacional sobre els drets culturals

Parlem de drets culturals i ens sembla una cosa recent, i resulta que feia temps que hi eren, però molts no els vèiem. Recorden el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 a Barcelona? Sí, allà ja se’n va parlar. Són una qüestió recurrent i alhora desconeguda, i també les successives crisis que afecten el món han causat que el seu reconeixement se n’hagi ressentit. Per això, una de les coses que es van tractar ahir a la jornada de Culturopolis és la necessitat d’instal·lar-los en el centre de la societat.

La moderadora, Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, reconeix que “són el germà pobre dels drets humans”. I encara que a partir del 2007, amb l’anomenada declaració de Friburg “va haver-hi un canvi de paradigma” i es va passar de centrar aquests drets en els artistes a basar-los en la ciutadania. El filòsof francès Patrice Meyer-Bisch, que ha dirigit durant més de 30 anys el Grup de Friburg sobre la matèria, defensava que perquè un dret sigui real i universal cal poder-hi tenir accés, és a dir, no podem parlar de llibertat d’expressió si no s’ofereix a tothom els mitjans per expressar-se.

A més a més, “cal acceptar que cada ésser humà ha de tenir dret al coneixement, perquè si no, “com podem parlar de medi ambient si no el coneixem?”. Per ell, “parlem del sector cultural com si fos una cosa a part, però és la base de tot. Un arbre també és cultura”, reivindica, per alhora considerar que “el sector cultural és la base de qualsevol democràcia radical”. I és que “quan parlem del dret de participar en recursos culturals de qualitat necessitem l’excel·lència, també en els polítics”.

Lucina Jiménez, especialista en polítiques culturals i desenvolupament sostenible i directora de l’Institut Nacional de Belles Arts i Literatura de Mèxic, va explicar que al seu país “els drets culturals també semblaven de segona categoria”, i va costar molt que tinguessin un pes a la legislació, perquè n’han de ser el centre. Per ella, són primordials per reconèixer la identitat pròpia, i que no necessàriament ha de ser estable, perquè “parlem de diversitats”.

També va dir que “la llibertat d’expressió inclou la discrepància”, perquè “les polítiques culturals poden ser polèmiques, però el conflicte també és l’acceptació de la diferència”. Jiménez va posar un exemple concret, el dels indígenes wixàrika de Mèxic, que van dissenyar un programa propi de formació a la seva comunitat que respectés la seva particularitat i una tradició que per ells no és el passat sinó el present.

L’exposició de la pràctica va venir amb l’artista i educador Jordi Ferreiro, que va començar explicant la importància que va tenir en la seva formació la mediateca de la Fundació La Caixa al Palau Macaya, per posar de manifest la necessitat d’equipaments oberts al públic. Per això intenta “replicar els espais públics oberts”, en els seus projectes. En va explicar un, en el qual en comptes de dur els nens d’una escola a un museu per una visita i tornar, van coordinar l’estada d’una setmana sencera de l’escola Drassanes a Arts Santa Mònica, on durant aquest temps van desenvolupar totes les classes, però interactuant amb allò que l’espai els oferia.

Per Ferreiro, coordinador d’educació i mediació de Manifesta –biennal itinerant d’art europea que farà la 15a edició el 2024 a Barcelona–, “quan la cultura es capitalitza cap a un espai d’oci i serveis, es perd l’espai comunitari perquè la ciutadania se’l faci seu”. La cultura al servei de l’educació.

En un projecte, Jordi Ferreiro va dur l’escola Drassanes a Arts Santa Mònica tota una setmana