El Mundial de Barcelona
La inauguració i set partits més van omplir de color la capital catalana el 1982
Passarella, filho da puta!!!”. Els qui vam tenir la fortuna de presenciar a Sarrià els partits entre l’Argentina, Itàlia i el Brasil del Mundial del 1982 estem convençuts que vam veure el millor futbol del torneig. I el crit d’un periodista brasiler dret en plena tribuna de premsa per recriminar l’enèsima entrada violenta del central argentí sobre Zico va ser un altre moment màgic, una anècdota incomparable.
Barcelona, Sarrià en concret, va tenir la fortuna de reunir tres sensacionals equips que es van jugar en una setmana el futur del torneig. El Mundial d’Espanya el va guanyar Itàlia al Bernabeu, davant Alemanya i el somriure desacomplexat de Sandro Pertini, però es va decidir a Barcelona, seu de la inauguració i set partits més. Tres van ser màgics, del millor de la història dels Mundials.
L’exageració de futbol que va desbordar Barcelona, les figures (Maradona, Sócrates i
Paolo Rossi, per esmentar-ne només un de cada equip), el color i l’ambient als carrers i les grades va ser el premi a un Mundial que va començar malament i va acabar pitjor per als interessos dels organitzadors. Des del patètic espectacle del sorteig de grups, transmès a tot arreu, amb les boles encallant-se al bombo de la loteria, les manipulacions de Sepp Blatter per modificar l’ordre de sortida de les boles i adaptar-les a les condicions prèvies, fins al penós paper de la selecció espanyola, incapaç de guanyar Hondures en el seu debut, els càlculs més pessimistes es van desbordar.
Com a conseqüència del complicat sistema de venda de localitats (s’havien d’adquirir per paquets, no per partits concrets), el Camp Nou, remodelat fins als 120.000 espectadors, no es va omplir ni regalant entrades a última hora per al partit inaugural, un ArgentinaBèlgica que suposava el primer matx oficial de Maradona al Camp Nou, a poques setmanes d’incorporar-se al Barcelona. Va perdre l’Argentina, per cert.
Al president de la FIFA, João Havelange, li van bloquejar momentàniament l’accés al Camp Nou perquè no constava com a acreditat. El president de la Cambra de Comerç, Josep Maria Figueras, va denunciar el caos “organitzat per Iberia” al pont aeri que havia de traslladar cap a Madrid autoritats i nombrosos membres de les seleccions al matí següent de la inauguració. La cerimònia d’obertura del torneig, que va culminar amb un gegantí colom de la pau d’aires picassians i un nen, vestit amb l’equipament de la selecció espanyola, obrint una pilota de futbol de la qual va sortir volant un colom blanc, va rebre elogis en les cròniques de la premsa estrangera. Les úniques crítiques, es va assenyalar en aquest diari dos dies després, “han provingut d’Espanya i del seu centre geogràfic, des d’on han plogut qualificatius més que crítics, menyspreadors”. Va ser especialment corrosiu l’editorial de El País, titulat “El Mundial dels horrors”, on es va assenyalar que “és gairebé impossible superar els nivells de mal gust, falta de bellesa i d’emoció que la cerimònia va assolir”. I concloïa: “Perquè si en una democràcia tenen dret a viure i expressar-se fins i tot els xarons, no cal, tot i això, sotmetre als seus dictats els quaranta milions d’habitants”. La pressió va arribar a tal extrem que els creadors de la cerimònia inaugural, Víctor Sagi i Leopoldo Pomés, van haver de donar la cara en una conferència de premsa per detallar quant havia costat i recordar que al seu dia van decidir renunciar a qualsevol benefici fix. I van concloure a l’uníson: “Mai més no farem una cosa així”.
Entre encerts –alguns– i errors el Mundial va tirar endavant. I manté intacte el record dels dies de màgia que es van viure al desaparegut estadi de la carretera de Sarrià. Passarella i el periodista brasiler inclosos.
Els xocs entre Itàlia, l’Argentina i el Brasil a Sarrià van ser el zenit del torneig