El supremacisme occidental ataca Qatar
La campanya contra l’emirat que acull el Mundial és hipòcrita. L’única resposta conseqüent amb la denúncia de violacions de drets humans a Qatar seria el boicot, però ningú no es vol perdre l agran festa del futbol
Les vides es fan més i més supèrflues. Milers de milions de persones són incapaces d’entendre com funcionen els sistemes que les obliguen a viure com viuen. No entenen per què pugen els preus, per què falten metges o per què guanya un candidat i en perd un altre.
La vida és supèrflua perquè hem perdut la paciència que exigeixen els detalls, i sense fixar-nos-hi no hi ha camí. Volem saber-ho tot amb un simple resum informatiu, notícies ràpides amb titulars d’algoritme, trampes de Google per fer-nos creure el que no és cert. No és veritat que el càncer es curi amb pastilles o que Qatar sigui el país que més viola els drets humans. Ni tan sols és un estat nació. És una corporació dirigida per una amplíssima família reial, igual que els altres emirats del Pèrsic.
Qatar va aconseguir el Mundial amb els diners que guanya venent gas i comprant favors per sota mà, com fa tothom. Tot i això, l’Orient Mitjà es mereix un campionat del món de futbol, i la FIFA hi va estar d’acord.
La campanya contra Qatar és hipòcrita, pròpia d’un Occident que s’atreveix a donar lliçons sense reconèixer que el seu propi progrés també s’ha aconseguit a còpia de frau i violència, sotmetent durant segles nacions i territoris rics en matèries primeres, explotant els cossos i les ànimes de milions i milions de persones a les quals es negaven salaris i drets fonamentals.
La campanya contra Qatar es basa en la visió supèrflua d’un Occident obert i il·lustrat contra un Islam tancat i medieval, l’enemic necessari des de l’11 de setembre del 2001.
L’única posició legítima i lògica hauria estat boicotejar el Mundial. Ha estat així amb altres grans esdeveniments esportius, encara que només per raons geopolítiques. Cap país occidental no n’ha boicotejat cap altre perquè no respecti els drets de la comunitat LGTBI. No els respecten ni la Xina ni Rússia, dictadures que han organitzat els últims Jocs Olímpics i l’últim Mundial. Els governants occidentals, tot i això, no creuen que aquesta injustícia sigui tan greu per impedir que les seves seleccions competeixin a Qatar. Les campanyes contra l’emirat són molt més pròximes a la demagògia que a la llibertat d’expressió. Occident ha creat Qatar i se n’ha beneficiat tant com ha pogut. No només pel gas, sinó, sobretot, pels seus diners. Els financers de Londres ho saben molt bé. Els aficionats de diversos equips europeus de futbol, també.
Les fronteres de l’Orient Mitjà les han dibuixat les potències occidentals. Elles han dividit la regió en zones d’influència i han creat estats que són inviables. Elles van donar suport als dictadors sanguinaris que van esclafar les primaveres àrabs i van aniquilar l’esperança de tants i tants joves que somien ser europeus i nord-americans.
Occident sempre s’ha entès millor amb els dictadors que amb els demòcrates del tercer món. Millor amb Pinochet que amb Allende, millor amb Suharto que amb Sukarno.
Tot i això, des de la Il·lustració creiem que el progrés científic, el racionalisme i el pluralisme democràtic ens autoritzen a transformar les societats islàmiques. Aquest era l’objectiu de la guerra “contra el terror” de George W. Bush. En nom d’aquest bé superior es va torturar i es va assassinar al marge de la llei que Occident tant atresora.
Aquesta és l’arrogància i la hipocresia que causen un profund ressentiment a l’Orient Mitjà i el sud global.
La raó principal de les denúncies contra Qatar no són els drets sexuals, ni la democràcia. Tampoc no és la semiesclavitud imposada als treballadors que han construït els estadis o la memòria dels milers que podrien haver mort. La raó de més pes és que no tolerem que ells tinguin els diners que nosaltres creiem que no es mereixen. No tolerem que visquin tan bé sense fer brot, venent gas com si fos or. El seu PIB per càpita voreja els 56.000 euros, gairebé el doble que l’espanyol. Volem el que ells tenen i els maleïm per no poder-ho assolir. Si observéssim amb més deteniment, sabríem que Qatar és un gran aliat dels EUA. La base del Comandament Central de l’exèrcit dels Estats Units, des d’on el
La campanya es basa en la idea supèrflua d’un Occident il·lustrat contra un islam medieval
Volem la riquesa dels qatarians i els maleïm per no poder assolir-la
Pentàgon controla l’Orient Mitjà i Àsia Central, és allà.
També sabríem que Qatar és un gran mediador, que a Doha es va tancar l’acord entre els talibans i l’administració Trump per a la retirada de l’Afganistan i que després l’emirat va acollir més de la meitat dels afganesos que van aconseguir ser evacuats.
Els últims quatre conflictes armats a Gaza van acabar amb la mediació de Qatar. És Qatar, amb el vistiplau d’Israel, qui subvenciona la paupèrrima Gaza. També és Qatar qui manté oberts els canals de diàleg amb l’Iran gràcies que els dos països comparteixen un gran jaciment gasístic sota les aigües del Pèrsic. Qatar acull líders islamistes, terroristes, dissidents i exiliats de tota mena, una hospitalitat que dona amplis rèdits diplomàtics.
Al-Jazira, la cadena més influent al món islàmic i el sud global, la que més informa sobre els països a l’altra banda de la “línia de color”, és qatariana. La pretensió d’aquesta columna, en tot cas, no és defensar Qatar, un país ambivalent com tots, sinó cridar l’atenció sobre com en som, de vulnerables, als discursos supremacistes i apocalíptics.