Brindar per l’aguant
Aguantamos el frío del Ártico, el calor del Trópico. Aguantamos con anticuerpos los virus microscópicos. Aguantamos las tormentas, huracanes, el mal clima. Aguantamos Nagasaki, aguantamos Hiroshima. Aunque no queramos, aguantamos nuevas leyes. Aguantamos hoy por hoy que todavía existan reyes. Castigamos al humilde y aguantamos al cruel. Aguantamos ser esclavos por nuestro color de piel. Aguantamos cualquier tipo de dolor aunque nos duela. Aguantamos Pinochet, aguantamos a Videla. Aguantamos más de veinte campos de concentración. Cuando nadas bajo el agua aguantas la respiración. Aguantamos que Monsanto infecte nuestra comida. Aguantamos el agente naranja y los pesticidas. Cuando navegamos, aguantamos el mareo. Aguantamos el salario mínimo y el desempleo. Y dentro de la lógica de nuestra humanidad, nos creemos la mentira y nadie aguanta la verdad”.
Fa dies que em martellejo amb aquests versos creats i rapejats pel porto-riqueny René Pérez, de Calle 13. No es poden fer servir menys paraules i una lírica millor per sintetitzar amb tanta habilitat i tant tacte els grans mals patits per la humanitat. És un cant a la resistència, a l’aguant ia l’adaptació al medi. Hem nascut per suportar tota mena d’injustícies. En alguns casos, lluitem contra elles. En d’altres, mirem cap a una altra banda. Ens modelem i, encara que sembli impossible, tirem endavant. La història no s’atura. Continuem, per bé que en el nostre currículum com a humanitat tenim episodis com a mínim detestables.
Aquesta contradicció forma part de la nostra vida. Ens hi enfrontem diàriament. I malgrat el mal que sabem que el nostre comportament pot provocar, decidim carregar amb aquesta responsabilitat. No boicotegem perquè preferim la comoditat. Creem el nostre propi codi moral perquè sigui prou lax, i així tenim dreceres per sobreviure.
Soc dels que pensen que el canvi climàtic ens passarà factura. Però dilluns he de viatjar a Madrid, i és probable que agafi el pont aeri tot i que sé que amb l’AVE contaminaria molt menys. Però total, si l’avió surt igualment tant si hi viatjo com si no. No compro a Amazon, perquè considero que destruirà el poc petit comerç que queda al meu barri. Però estic subscrit a la plataforma audiovisual que es finança amb el comerç que intento combatre. I en les pauses publicitàries del meu programa hi apareixen anuncis de la companyia de Jeff Bezos, és a dir, que és probable que una part del meu sou vingui d’aquí. Condemno que a Espanya visquéssim durant 40 anys sota la dictadura del general Franco, però qui sap si algun dels accionistes de la companyia per a la qual treballo o del diari en el qual escric se’n va beneficiar o hi va col·laborar. I no per això em planto i decideixo publicar en un fanzine lliure de tota taca. Detesto la FIFA i els seus mandataris. Em fa fàstic el futbol modern, mancat del romanticisme que li pressuposava. Considero que és una vergonya que el Mundial se celebri a Qatar. Fa tretze anys vaig fer un programa sobre aquest país quan patrocinava el Barça, i des de la directiva del club van filtrar a la premsa que havíem cobrat de l’oposició per emetre’l. El programa va passar sense gaire interès. I tot i que vaig parlar personalment amb treballadors que aixecaven estadis i narraven unes condicions laborals que fregaven l’esclavitud, dimecres que ve veuré l’Espanya-Costa Rica que es disputarà a l’estadi Al-Thumama de Doha i no recordaré cap d’ells. Trauré un parell de cerveses de les que no em podria beure als carrers de Doha i brindaré per l’aguant.
Veuré l’Espanya-Costa Rica i no recordaré els treballadors que van aixecar els estadis