Cap a l’autodeterminació de Catalunya
El president Sánchez ha anunciat la reforma del Codi Penal per eliminar el delicte de sedició a proposta dels grups parlamentaris de PSOE i Podem, per driblar la petició d’informes preceptius al Consell d’Estat i al Consell General del Poder Judicial. “Serà una iniciativa que ajudi a distendre la situació a Catalunya”, ha dit; i “comprenc que hi hagi espanyols que tindran dubtes”, hi ha afegit. Desapareixerà així el delicte de sedició penat amb fins a 15 anys i aplicat als líders del procés (13 anys), per substituir-lo pel de desordres públics agreujats, penat amb fins a cinc anys. El que redueix les penes aplicables als líders fugits i la inhabilitació dels indultats. A més, el Govern espanyol dona suport, a petició d’Esquerra, a una reforma a la baixa de la malversació quan no està provat l’enriquiment directe del condemnat. S’alleuja així l’únic delicte que afecta encara els condemnats pel procés, accelerant la tornada a la política d’Oriol Junqueras. La reacció a Catalunya ha estat positiva, si bé el president Aragonès ho ha considerat només un pas, raó per la qual caldrà donar-ne d’altres per desjudicialitzar el conflicte polític català. “Amb la derogació de la sedició és més difícil perseguir arbitràriament l’independentisme”, ha celebrat. I ha afegit que “continuarem treballant per construir nous acords que contribueixin a assolir la completa desjudicialització del conflicte”, amb la qual cosa queda clar que aquesta reforma és fruit d’un acord entre el PSOE-PSC i ERC. És lògica l’alegria d’Esquerra: ha triomfat de ple, perquè les seves reivindicacions essencials són dues –amnistia i autodeterminació– i ha aconseguit la primera, encara que sigui obliquament. En dret, el que no són efectes és literatura, i els efectes combinats dels indults (que vaig estimar convenients al seu dia), la supressió de la sedició i la reforma a la baixa de la malversació s’aproximen tant a l’amnistia, que gairebé equivalen a ella. Per tant, toca anar cap a una altra meta: l’autodeterminació. Perquè es poden atribuir als independentistes moltes coses, però no que ocultin el que volen per sobre de tot: un referèndum d’autodeterminació. Poden aconseguir-lo? Sí. Com? Vegem.
Serà decisiu el desenllaç de les properes eleccions generals. Si es repeteix un resultat semblant a l’actual, Sánchez formarà un nou govern de coalició amb l’esquerra radical i el suport parlamentari dels independentistes i de les taifes. Sánchez és un bon tàctic, amb una fredor, una duresa i una lleugeresa extremes posades al servei d’un projecte que no s’esgota en allò personal (retenir el poder), sinó que connecta amb el tarannà de bona part dels joves, nets de la transició, que sentimentalment són molt lluny d’ella i aposten per un canvi constitucional profund. És la nova esquerra. És un altre PSOE. Sent així, haurà arribat llavors l’hora de la veritat. Els independentistes, ja
“amnistiats”, exigiran l’autodeterminació i Sánchez pactarà amb ells un referèndum. El resultat de la consulta només Déu el sap, però suposarà en qualsevol cas el final d’Espanya com l’entitat històrica i el projecte polític que avui coneixem. Haurà passat el que havia de passar: l’aliança dels socialistes amb els independentistes, bastida als anys trenta del segle passat amb el pacte de Sant Sebastià, haurà desplegat tota la seva força. No hi ha cap nació ni cap Estat que resisteixin un embat independentista si l’esquerra l’assumeix.
Ja serà difícil consolidar una Espanya plural concebuda com un àmbit de solidaritat definit per la geografia i per la història. És cert que són moltes les causes i diversos els responsables que han contribuït a aquest final, però serà l’esquerra la que el consumarà, en entendre ara –segons la seva intel·liguèntsia– que la tardor del 2017 només hi va haver una crisi constitucional en què tant els independentistes com el govern central van actuar amb un menyspreu de la democràcia idèntic, per la qual cosa l’indult i les reformes penals d’ara només esmenen els greus errors de llavors. Estem passant el punt de no-retorn, però, com tantes vegades a la història, els contemporanis no se n’adonen.
Després de l’amnistia, hi haurà un referèndum d’autodeterminació