Tota una vida sota el focus
Jodie Foster compleix 60 anys d’estrella i amb veu pròpia a Hollywood
A Jodie Foster el 60è aniversari l’agafa rodant a Islàndia True detective: Night country amb la boxejadora Kali Reis (la seva actuació a Catch the fair one va impressionar a Sundance 2021). En aquesta quarta temporada de la sèrie, totes dues han de resoldre un assassinat truculent en un paratge fosc i hostil.
A Reykjavík se l’ha vist gaudir de la programació de l’acollidor cinema Bíó Paradís, malgrat que són rares les vegades que la intèrpret es deixa veure en públic. Els últims anys prefereix dirigir, però quan ha tornat a actuar, com a El mauritano ( 2021), ha demostrat el seu talent. Per aquest film va rebre un Globus d’Or en pijama, amb la seva dona i el seu gos al sofà, en una gala atípica per la covid. Foster no ha tingut mai la síndrome de nena prodigi, va evitar que un pertorbat li enfonsés la trajectòria i és un dels tòtems de Hollywood, tot i que va a contracorrent de moviments com el #MeToo. A part, ha aconseguit que l’edat no li condicioni la feina: “La meva carrera no s’ha basat mai en el físic. No he estat mai la ingènua. Ni la nòvia.
Sempre he estat l’actriu”, deia fa un parell d’anys. La intèrpret porta Hollywood a les venes; no en va la primera vegada que es va posar davant una càmera professional amb prou feines tenia l’edat per anar a la guarderia. Als 9 anys, al rodatge de Napoleón y Samantha (1972), amb Michael Douglas, la va mossegar un lleó, i, com va dir anys després a Andy Warhol, l’atac, lluny de traumatitzar-la, li va fer pensar que, “si ho podia superar, podria ser actriu per tota la vida”.
Alicia Christian Foster, el seu nom de bressol, és la més jove de quatre germans criats per una mare soltera. Amb 3 anys ja portava el pa a casa. “Si em pregunto per què no em vaig rebel·lar més, recordo que jo era responsable d’altres persones. No em podia perdre durant dies i dies. Sempre vaig haver de treballar”, va explicar el 2008. Tenia 12 anys quan va interpretar la prostituta de Taxi driver (1974), de manera que la Connie, la seva germana gran, la va doblar en les escenes més crues.
Aquest treball li va valer la nominació a l’Oscar i la va portar al Festival de Canes. La premsa francesa es va quedar meravellada amb aquella nena que els responia en un francès perfecte.
En aquella edició es projectaven dos treballs seus més: Bugsy Malone i La noia del camí. El 2021 va rebre la Palma d’Or honorífica. Encara que li han atribuït la condició de superdotada i ella ho ha negat, sens dubte és molt llesta. Va estudiar a Yale, el seu pla B per si la seva carrera al cine se n’anava en orris quan es fes adulta. A la universitat, John Hinckley jr. la va començar a assetjar, i li deixava “desenes de poemes, cartes i missatges amb la feble esperança que desenvolupis interès en mi”, li va escriure.
Com a traca final, l’obsessiu admirador va decidir captar la seva atenció atemptant contra Ronald Reagan, president dels EUA. Foster va decidir que allò no li condicionaria la vida, però va començar a construir-se una privacitat que no havia tingut mai.
Després d’un grapat de fracassos, l’actriu es plantejava abandonar quan el 1988 va arribar Acusats, basada en un fet real: la violació d’una cambrera en un bar ple a vessar que aclamava els agressors. Paramount no la volia per al paper
perquè “no era sexi”. Optaven per Kelly McGillis, però l’estrella de Top Gun, que havia patit una violació, preferia el paper d’advocada. El 1992 la revista People va nomenar Foster la dona més atractiva del món.
Acusats va ser una bomba que va posar el focus en la revictimització de les dones agredides sexualment i li va donar el primer Oscar. Les altres nominades eren Meryl Streep, Sigourney Weaver, Melanie Griffith ( Armas de mujer) i Glenn Close ( Les amistats perilloses), cosa que encara dona més valor a la victòria de Foster.
El segon Oscar el va guanyar amb El silenci dels anyells (1992). Estava tan “terroritzada” per la despietada actuació d’Anthony Hopkins que el va evitar tant com va poder, i no es van dirigir la paraula fora de càmera mentre rodaven. Rodant Sommersby (1992) va conèixer la coordinadora de producció Cydney Bernard, amb qui va mantenir una relació de 15 anys i va tenir dos fills, Charlie (24) i Kit (21). A Maverick (1994) es va fer molt amiga de Mel Gibson (66), amb valors totalment contraposats als seus, però li va fer costat quan una exnòvia, la pianista Oksana Grigorieva, el va acusar de maltractament. Un altre dels seus millors amics és un altre homòfob indissimulat, James Woods (75). I és que Foster és un vers lliure en la indústria del cinema. Té la rara habilitat de mantenir opinions i amistats incòmodes en un dels moments més polaritzats de Hollywood i, tot i això, té el respecte la professió. Per exemple, va fer el desentès quan el #MeToo va qüestionar que treballés amb Roman Polanski en Un déu salvatge (2011).
I tampoc no ha renegat de Woody Allen, que la va dirigir a Ombres i boira (1991). “La justícia a cop de tuit no és el camí a seguir”, deia el 2018.
Es va allunyar un temps dels focus després de manifestar la seva homosexualitat quan va recollir el premi Cecil B. DeMille del 2013. “Cada entrevista m’esclafa l’ànima”, va explicar. El 2014 es va casar amb la fotògrafa i actriu Alexandra Hedison –exparella d’Ellen DeGeneres– i es va bolcar en la direcció. En aquesta faceta ha firmat episodis de House of cards, Orange is the new black, Tales from the loop i Black mirror.
El 2014 es va casar amb la fotògrafa i actriu Alexandra Hedison, exparella d’Ellen DeGeneres