“Avui tot és un escàndol”
No s’espera al seu seient i surt al vestíbul a rebre la premsa. Està en plena forma, jovial, curiós, pregunta pels aparells amb què graven l’entrevista, per l’accent del periodista. “Ets de Barcelona”. L’encerta i diu que l’oïda dels músics... És Raphael (Linares, 1943), una llegenda a prop dels 80 anys, que complirà al maig, però que ve de dos mesos de gira pels Estats Units i Mèxic. I presenta un nou àlbum, Victoria, per al qual va anar a buscar el cantautor Pablo López i li va demanar no una cançó, sinó un disc. “Sencer”, remarca divertit. El dia 24 començarà a Sevilla una gira per tot Espanya.
“Et vas escapar petit i cantant victòria”, canta al tema que dona nom al disc. Amb quines victòries somiava?
En aquells temps? Tota mena de victòries. I continuo somiant -hi. Molta gent pensarà que la Victoria del títol d’aquest disc és el nom d’una dona, però és la història de la meva vida. Les meves relacions amb els pares, amb els germans, els amics, amb l’escolania, quan no era el capitost de l’escolania sinó el de la primera veu, i així va ser durant deu anys. La paraula victòria per a mi vol dir moltes coses. I les he anat aconseguint una a una. Quan li vaig explicar a en Pablo el que volia no li vaig dir “fes-me una cançó”, que és com se sol començar, a veure com ens apanyem i si ens avenim. Li vaig dir: “Vull que em facis un disc sencer”. “Sencer? Però tant confies en mi?”, em va dir. “Tu, fes-ho”. I després li vaig dir: “S’ha de dir Victoria”. I amb aquestes dues coses m’ha fet aquesta meravella.
Hi ha hagut derrotes? Quines?
Sí, però estan molt oblidades, no han estat mai importants, no he tingut res tan gros com per posar-me a plorar i dir: “Per l’amor de Déu!”. Les coses sempre m’han anat bé, potser perquè soc molt treballador i perfeccionista. Soc dels que es tanquen a l’hotel i no surten per no haver de parlar i poder tenir la veu bé al cantar. A Benidorm, quan vaig guanyar el festival, tots els que participaven se’n van anar a la platja només d’arribar. Estaven muts l’endemà. Jo, com una rosa. Sacrificis que per a mi no ho eren. Tot això m’ha ajudat molt a la vida.
Li sembla impossible el camí des de Benidorm fins avui? M’ha costat molta feina. Les coses costen, i que bé que costin. Perquè els dones una altra importància.
Vostè que cantava Yo soy aquel, és encara el que era?
En moltes coses, sí; en d’altres he millorat molt, sé molt bé el que faig, com ho faig i quan ho he de fer. Abans era més espontani i em ficava més de peus a la galleda. Quant a facultats, ja no tinc 16 anys, però he guanyat tant en experiència, en saber vendre les coses, que me les treuen de les mans. He après molt. Un altre dels seus grans títols: Qué sabe nadie. Coneixem el veritable Raphael?
Sí, si és molt fàcil, és un noi molt obert, totalment obert, i resulta molt fàcil deixar-te convèncer per ell perquè et diu la veritat.
Parlava de les seves facultats. Ha pensat a retirar-se?
No. Haurà de ser algun dia, però estem lluny encara. Puc fer moltes coses importants. Però el dia que ho hagi de fer seré el més sobri possible, encara que no m’ha preocupat mai ser sobri i donarho fet. Això no té discussió, i punt. Perquè sinó serà un enterrament de tercera. No puc fer una gira de comiat perquè aniria de ciutat en ciutat per tot el món plorant. Em sembla massa.
En quin moment se sent?
En un moment meravellós i em queden coses per fer que tinc l’obligació de fer perquè jo sí que sé fer-les. Com quan vaig fer el musical Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Quan m’ho van oferir, em vaig dir: estan bojos. Jo era l’ideal, però com que això no estava en el meu pensament, no creia que pogués fer el paper. I me’n vaig anar a Alemanya a veure-ho. Quan vaig sortir, vaig pensar: “Això ho faig amb la punta del peu”.
El veurem en un altre musical?
De Dr. Jekyll i Mr. Hyde no n’hi ha hagut cap altre. Els musicals aquests d’ara, que ni carn ni peix, són molt tovets. M’agrada l’acció, i Dr. Jekyll la tenia.
Per què li va demanar l’àlbum sencer a Pablo López?
Venia d’Amèrica i em vaig asseure a veure la tele per saber què es coïa. I ell cantava. Li vaig dir al meu fill: “Per què no fas una reunió de tots aquests compositors que hi ha ara que em te
L’èxit “Les coses sempre m’han anat bé, potser perquè soc treballador i perfeccionista”
Escèptic “No crec que hagin anat a la Lluna. Jo cantava a Las Vegas i li deia a la gent: “Si és mentida”
nen por perquè no soc amic seu? Voldria ser a la colla, jo en soc un més. Però no em muntis una beina a un restaurant, anem a una taverna, com fan ells”. El meu fill va dir: “Papa, tu no ets de taverna”. “Que jo no soc així? Deixa’m, tot té els seus passos”. I en un barri popular de Madrid, a una taverna, vaig reunir molts compositors, com Pablo i Vanessa Martín. Li vaig dir a ell: “Vull parlar amb tu, que ets molt alt, però bé”. I va tenir una sortida defensant molt el seu lloc i em va dir: “Molt bé, si vols veure’m, vine a casa”. “Jo, encantat. On vius?”. Des d’aleshores no ens separem.
Tornant a les seves cançons, què li sembla un escàndol avui?
Moltíssimes coses que passen que no passaven llavors. Abans tot eren escàndols de sexe, lladregots. Ara tenim un nivell d’escàndol molt fort, tot és un escàndol. Ja sap el que està passant. O t’ho empasses o hi estàs d’acord o ho passaràs fatal. És com allò de la Lluna. Sap que jo no crec que hagin anat a la Lluna? Jo estava a Las Vegas quan van anar-hi, cantava allà. Sempre li deia a la gent: “Si és mentida”. I continuo opinant igual. Si ara que enviaran una missió envien tot de ninots...