Quan no s’entenen les paraules
Romeo Castellucci denuncia la buidor de la comunicació actual a ‘Il Terzo Reich’
Romeo Castellucci ha tornat a Temporada Alta per bombardejar el públic amb una allau de paraules fins a convertir-les en incomprensibles. És la seva instal·lació Il Terzo Reich, que estrena a Espanya al festival de tardor de Girona. El director teatral italià no deixa mai indiferent a ningú. Si l’any passat va colpir el públic gironí amb el seu Bros, aquella peça teatral on els agents de policia esdevenien d’una uniformitat abassegadora, ara són les paraules les que abasseguen al públic.
Però no pas perquè siguin paraules dures, grolleres o insultants. Són substantius normals i corrents, com cosa, os, llei (els tres primers), fins a víctima, fruit, horitzó (els tres últims). Entremig, una successió de mots cada vegada a un ritme més trepidant, fins al punt que l’espectador només en capta algun de tant en tant, però no té temps a comprendre’l, a interpretar-lo, a pair-lo. El so eixordador, amb una percussió que va canviant de ritme subratllant les paraules, es converteix en una tortura gairebé insuportable per a l’espectador hipnotitzat per la projecció infinita. Abans de l’allau de paraules, la ballarina i coreògrafa Gloria Dorliguzzo introdueix l’espectacle amb l’escolta, amb l’intent de capir aquesta comunicació cada vegada més incomprensible. El so que acompanya els mots projectats en un espai totalment a les fosques arriba a un punt feridor, com un martell pneumàtic. No debades el públic rep uns taps de silicona per a les orelles quan entra a la nau de l’antiga església que és avui el Centre Cultural La Mercè, com ja es van repartir també l’any passat amb l’espectacle Bros.
La instal·lació de Castellucci és un dels plats estrella d’aquesta setmana que Temporada Alta dedica a la creació contemporània i que serveix de convit als programadors i professionals de les arts escèniques per visitar Girona i descobrir el que es cou en el món de l’espectacle.
Ahir a la tarda, també es va poder gaudir de la dansa de Los perros al teatre de Salt, l’espectacle de Led Silhouette i Marcos Morau en què els ballarins Jon López i Martxel Rodríguez esdevenen cans que s’estimen, discuteixen, es barallen, en un col·loqui propi de Cervantes mateix.
I de les paraules incomprensibles a les pedres que parlen. A la nit va ser Azkonatoloza els que van donar veu a la geologia a la peça Canto mineral, a la sala La Planeta. Aquests éssers inerts també són criatures crea
El so que acompanya els mots arriba a un punt feridor, com un martell pneumàtic
des per Déu, segons la proposta de Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández. Després d’acostar-se a Brossa i a Verdaguer en els seus espectacles anteriors, ara Cabosanroque ho han fet amb Rodoreda. Però amb una Rodoreda actualitzada, fusionada amb Svetlana Aleksiévitx, a Flors i viatges. Però caldrà esperar a la pròxima crònica per saber més detalls de tot el que bull al festival de tardor de Girona.