Fantasia de color

El hip-hop sol prescindir de l’espectacle, però això canvia si es tracta d’artistes com Tyler, The Creator –encara ressona la seva impactant posada en escena al Primavera Sound– o el que ens ocupa, Lil Nas X, que, no en va, reconeix la influència del primer. Així, el Long live Montero tour va ser una autèntica fantasia de color; un xou servit per un nombrós equip detallat al llibret: creatius, ballarins, encarregats dels sofisticats visuals, vestuari, executius... Fins a omplir diverses pàgines.

Un luxe que prescindeix dels músics. Els únics que acompanyen Lil Nas X sobre l’escenari són vuit ballarins que posen tota la carn a la graella des del primer acte, anomenat Rebirth, en què ja va deixar clar que, més que un raper, és un dotat cantant de R&B, que empra un cyberfunk que connecta amb el de mestres com George Clinton i alhora amb el pop contemporani, lluint falset en la celebrada Sun goes down. Encara que el plat fort de la seva personalitat artística és l’acostament al country que suposen els grans èxits Old town road i Rodeo, amb barrets, cavalls desbocats i una posada en escena entre kitsch i galàctica. El segon acte, Transformation, introduït per un bust femení parlant, inclou el soul futurista de Death right now, el vodevil rococó Don’t want it, en què reafirma la seva condició gai, i el pop èpic de That’s what I want. Per a l’acte final, Becoming, es va reservar l’hedonista Montero (Call me by your name), en què es posa unes ales de papallona per cantar una melodia, plena de groove i soul, il·lustrada per un palau de somni. No hi va faltar un interludi, per deixar lluir els ballarins, abans de rematar la feina, de poc més d’una hora, amb l’apoteòsica Industry baby, entre xarangues i fumarada, barrejant hip-hop amb pop barroc. La propina, en forma de bis, va suposar l’estrena de Star walkin’, romàntica balada amb cert to AOR ( adult-oriented rock).