El cul de Messi i l’emir de Qatar

No hi ha olleta sense tapadoreta. La humanitat és tan generosa que dona a tothom la capacitat d’emparellar-se. Bé, a tots no. Tenim els incels per portar la contrària i representar l’anormalitat estadística amb la seva solteria involuntària i malhumorada. Els afectes es construeixen a través de mil viaranys, com l’odi. També en el futbol de seleccions. Cada combinat nacional –descomptats els patriotes– suma una legió de seguidors el passaport dels quals no coincideix amb el de l’afició a la qual decideixen sumarse. Responen a quatre perfils: nacionalistes sense una selecció que considerin pròpia, futbolers purs que detesten l’apropiació patriòtica de la pilota, gent nascuda per portar la contrària i finalment individus encapritxats d’un equip que ni els va ni els ve ves a saber per quin motiu. He preguntat als meus contactes pels seus desitjos mundialistes. Han contestat 187 persones, la majoria per WhatsApp. Tots, homes i dones, administrativament espanyols. Qui vols que aixequi la copa?

El tango i l’asado s’han imposat al pasdoble i la paella. El barcelonisme vol entronitzar definitivament Messi com el millor jugador de la història i per això Argentina és l’aposta majoritària. Al darrere, Espanya, gràcies a la suma de motivacions diverses: patriotisme, que la roja sigui entrenada per Luis Enrique o que el Barça sigui el que més jugadors aporta al combinat. Tants arguments no són suficients per superar a l’equip sud-americà.

A partir d’aquí respostes múltiples, algunes molt nombroses i construïdes sobre l’aversió

He preguntat als meus contactes pels seus desitjos mundialistes; han contestat 187 persones

més que no pas per l’estima. Les més repetides: qualsevol menys Espanya o la que sigui a excepció de França. Els romàntics també abunden i reparteixen la seva desordenada passió intestinal a l’atzar: l’Uruguai, per homenatjar el futbol de la prehistòria; Holanda, més pel que va ser que pel que és; Anglaterra per la pulsió idòlatra que encara provoca aquesta nació a pesar dels ingents esforços que ella mateixa fa per ridiculitzar-se, o Alemanya perquè sempre és divertit anar amb els que guanyen.

I el Brasil? Doncs sí. El país de Neymar és la gran sorpresa d’aquesta enquesta d’estar per casa. Poquíssims vots per als grocs. L’efecte Messi els enfonsa. Que et bombin, Pelé! Falten els gamberros i els conscienciats, que també han acumulat molts sufragis. Són els que han decidit que aquest Mundial tant se’ls enfot. El vot d’una senyora molt sàvia, molt futbolera i molt coneguda resumeix bé el sentiment d’aquest binomi: qualsevol equip amb jugadors que ensenyin el cul a l’emir qatarià des del mig del camp després de recollir el trofeu. Com que jo he votat després de llegir totes les respostes he gaudit de l’avantatge de poder combinar-les. Vet aquí el meu desig: veure-li el cul a Messi en el seu darrer Mundial, encara que sigui el de la vergonya.