Les petites mans de l’emirat
L’Ibrahim va pagar 1.500 euros a una agència de reclutament de Kènia per pagarse el bitllet d’avió i el visat per poder treballar a Qatar. El primer dia ja el van posar a pencar a l’obra a 52 graus en la construcció d’un edifici a Doha. A l’Ibrahim i a la majoria de treballadors africans els van oferir un sou dues o tres vegades superior al que tenien als seus països d’origen. L’allotjament, que també tenia garantit, és a desenes de quilòmetres de la capital qatariana. Des d’allà són traslladats obligatòriament cada jornada en un autobús que fa el trajecte entre la construcció i el lúgubre lloc on (sobre)viuen.
El pis és fastigós, no hi ha les condicions mínimes de salubritat, amb latrines compartides. Molts dels treballadors han de dormir a terra perquè no hi ha prou llits. El menjar es cuina a terra amb fogons de gas i cassons rovellats. Fa gairebé un any que aquests treballadors contractats per una important empresa constructora de Qatar no cobren. L’Ibrahim va amenaçar el seu encarregat d’anar-se’n, aquest li va respondre que si fotia el camp no li tornaria el passaport. “És un esclavatge, és viure en una presó”, assegura l’Ibrahim. La Rachel és de les Filipines i treballa en un saló de bellesa fent pedicures i manicures a un grup de dones riques de Doha que viuen en mansions. Fa tres anys que treballa en aquest lloc i no ha tingut ni una setmana de vacances. De fet, avui és el seu primer dia de festa. Un dia festiu en tres anys vivint a Qatar. Una vegada al mes va a un banc que hi ha al centre comercial més esplendorós de Doha per enviar la major part del salari a la seva família filipina perquè els seus cinc fills puguin estudiar. Avui amb el telèfon mòbil aprofita, emocionada, per filmar una enorme pantalla situada a l’entrada del centre comercial on s’emeten imatges de futbol que anuncien l’inici del Mundial a Qatar. Què farà la Rachel amb aquest enregistrament? Per descomptat, l’enviarà als seus fills, aficionats al futbol. Com la Rachel, com l’Ibrahim, hi ha 2,5 milions d’estrangers que viuen i treballen a Qatar. Aquestes històries es veuen en un documental produït pel canal francès Arte, de 24 minuts de durada, amb imatges denunciables i insuportables de les condicions de treball que es permeten en aquest país del Golf. El reportatge titulat Les petites
mains de l’emirat ( Les petites mans de l’emirat) és un recorregut per la depriment vida d’un grup d’immigrants que van viatjar buscant feina aprofitant que la FIFA va atorgar a Qatar l’organització del Mundial que arrenca demà.
El reportatge esta enregistrat bàsicament amb telèfon mòbil per la prohibició del Govern, sota amenaça d’expulsió del país, de filmar imatges en determinats llocs de Doha. Els periodistes del canal francès, amb l’arriscada ajuda dels treballadors, es van colar en llocs tan intolerables com els infames pisos on viu l’Ibrahim amb els seus companys de feina. El documental, que es pot veure de franc a YouTube, acaba amb un pla de nit dels gratacels il·luminats de Doha. L’Ibrahim confessa: “Quan miro aquests edificis penso en el patiment dels qui els hem construït”. I una veu en off remata: “L’Ibrahim espera trobar una petita feina al Mundial, però té por que, una vegada acabat el torneig, torni a Kènia fins i tot més pobre que quan va arribar a Qatar”. Que gaudiu del Mundial!