“Què és aquest circ?”
“L’Everest és un reflex de la societat actual: només importa la imatge”, diu Sito Carcavilla, alpinista i pensador
Morir a la muntanya és un error Carlos Soria
–Vostè ha vist les imatges de l’Everest col·lapsat? –em pregunta Sito Carcavilla (49).
–Les he vist, les he vist. –A molts ens ve de gust anar-hi, atacar el mític cim. Però aquest circ li val la pena, a un alpinista? Les cues són perillosíssimes. –Per què? –Imagini’s que canvia el vent i cal sortir d’allà. Com ho fas? Estàs encallat entre els del davant i els del darrere! Les imatges són brutals, però el pitjor és que han arribat per quedar-se.
–Per què?
–Tot va canviar en els anys noranta. Fins aleshores, només es concedia un permís per expedició, ruta i temporada. Si un equip català demanava el permís, cap altre equip català no podia atacar la mateixa ruta en la mateixa temporada. Però el 95... –Què va passar?
–Que es van anul·lar les restriccions i ara hi pot anar qui vulgui. El 2019, prop de 1.400 expedicionaris es van creuar en la ruta normal de l’Everest en dos mesos. I presenciar això és escandalós. Sito Carcavilla abaixa la mirada i nega amb el cap. La massificació dels espais i la cultura de la imatge l’alteren.
Sito Carcavilla és geòleg i alpinista, i escriu sobre això. Concretament a la revista Desnivel i també a Geología desdel campo base, el llibre que m’ha portat a la redacció de La Vanguardia.
Li demano que me’l dediqui. Escriu:
“Espero que aquest llibre t’animi a visitar aquests paisatges”. (ahir va impartir una conferència en el marc del Banff Mountain Film Festival World Tour, als cinemes Girona de Barcelona; avui és el torn dels germans Pou: Eneko i Iker)
–Però és tan perillós que es formin cues? L’Everest sega moltes vides?
–No massa. L’any passat hi van morir sis expedicionaris, que són pocs. L’índex de sinistralitat ronda un 2% dels que fan cim. A més, els mitjans de rescat ara són extraordinaris. Els helicòpters s’eleven més amunt i poden rescatar algú al Camp 2 i dur-lo a l’hospital de Kàtmandu en tot just una hora. El príncep de Qatar va fer cim fa dos anys!
–...?
–Quina era la seva experiència en muntanya? Cap. Tot i això, l’home buscava experiències exclusives, i això és una cosa freqüent. Molts ascendeixen l’Everest i després se’n van a Sud-àfrica a nedar amb taurons blancs i després corren la marató de Nova York...
–Es fan la foto i llestos? –Vivim al món en què vivim. I la massificació dels llocs icònics és una realitat que no només passa a l’Everest, sinó a tot arreu. Obtenir el permís i assolir el cim per la ruta normal es pot acostar als 50.000 euros. Són molts diners, però també és el preu d’un bon cotxe. Quantes persones coneix vostè que tinguin un bon cotxe? Unes quantes, no? Doncs amb l’Everest passa el mateix. I, a més, la taxa d’èxit és molt elevada, més o menys d’un 75%. –Qualsevol pot pujar-hi? –Ho intenta gent en un estat de forma discutible i amb cap experiència. Hi ha qui puja en helicòpter fins al Camp 2. Se salten el campament base! Fixi’s: ni tan sols pugen tota la muntanya. –Qui hi guanya, amb això? –Nepal. És al tercer món, i l’alpinisme és la seva principal font d’ingressos. Però tot això haurà de limitar-se algun dia.
–Si tots poden pujar l’Everest, aconseguir-ho no té mèrit, no? –És que no en té! En termes esportius, coronar no vol dir res. Jo ho he fet i ni l’esmento en el meu historial. Pujar l’Everest no dona ni per a una xerrada. És com acabar una marató en un registre qualsevol. És un repte personal. El que passa és que la mística i el desconeixement fan que ascendir-lo suposi una cosa inaudita. Però fins ara ja s’ha coronat en 10.500 ocasions. Una altra cosa és pujar sense oxigen o per una ruta no normal.
–Tots els que l’ascendeixen corren a compartir-ho... –L’Everest és un reflex de la societat actual, en què l’important és la imatge, anar a llocs que tots coneixen, encara que estiguin massificats. La imatge és fonamental i cal transmetre que hi has estat immediatament. –I quan algú mor, per què passa? –Per esgotament. Gairebé ningú no cau a l’abisme perquè la ruta normal té molta corda fixa. I tampoc no abunden les allaus. Qui s’esgota s’asseu i diu que no pot fer cap pas més. –Això és terrible. Què fan els seus companys?
–Cert: és terrible perquè compromet la resta. Sobretot, els xerpes. Aquesta primavera, al Dhaulagiri, un alpinista grec va dir que no podia fer cap pas més i el xerpa no sabia què fer, es plantejava quedar-se i morir al costat de l’alpinista. Des de les alçàries, es va comunicar amb el walkie-talkie amb els nostres xerpes (érem al campament base) i els nostres xerpes ens van contactar en línia. Vam ser els occidentals que vam convèncer el xerpa que descendís sense comprometre la seva pròpia vida. Quan ataquem el cim, hem de ser conscients del compromís que assumim amb els qui ens acompanyen. N’hi explico una altra? –Digui’m...
–Vam fer cim al Broad Peak i allà a dalt vam veure el cadàver d’un altre alpinista. Com va poder haver arribar fins allà? Hauria d’haver girat cua abans, no creu?
“Avui pràcticament qualsevol amb diners es pot plantejar de pujar l’Everest; però les cues són perilloses”