“És el dolor el que porta les persones a les addiccions”
Soc novaiorquès, professor a la Universitat de Colúmbia, Nova York, i tinc la meva consulta psiquiàtrica privada. Estic casat i tinc un fill. Crec que és important que els ciutadans s’impliquin en temes polítics, l’aïllament és un dels factors depressius.
Jo era un jove psiquiatre addicte a l’alcohol; com ho eren els meus pares, tots dos. Quan va començar a beure? Als 16 anys en una festa vaig passar de zero a cent, volia ser acceptat en el clan dels nois guais i em vaig adonar que beure em funcionava, m’ajudava a eliminar l’ansietat, les inseguretats i aquella idea que no encaixava.
Va poder estudiar la carrera de Medicina. Sí, era un metge jove a la ciutat de Nova York, un acadèmic que guanyava un munt de premis i em sentia al cim del món.
Era un triomfador alcohòlic?
Sí, i això és així per a moltes persones, que poden arribar a perdre la seva salut i la seva serenitat, però s’aferren a la feina, que per mi tenia a veure amb qui jo creia que era, i em demostrava que estava sa.
Un problema hereditari o après?
Tots dos. El nostre passat i la nostra biologia ens influeixen, però ho podem capgirar. Expliqui’m la seva experiència com a metge i com a pacient.
Quan el meu primer any de pràctiques tractava a pacients amb problemes hepàtics o que venien a urgència amb el coll fracturat de tant vomitar, jo pensava: “Aquest podries ser tu”.
Començava a ser-ne conscient.
Sí, i això em va ajudar a reconèixer la profunditat i la força de la negació. L’alcoholisme és molt comú, hi ha molt dolor, i això és el que porta les persones a les addiccions.
Quins passos va seguir vostè?
Vaig passar molts anys intentant superar-ho sol i no va funcionar. Vaig tenir la sort de poder entrar en un programa de metges amb addiccions; no ho hauria aconseguit sense aquella ajuda.
Alcohòlics Anònims sembla un bon camí. És un programa fantàstic, però l’evidència científica ens diu que l’abordatge de talla única no és el correcte. Necessitem més curiositat sobre les diferents formes com la gent creix i canvia.
Les addiccions són una malaltia que s’ha tractat com a deixadesa personal?
Sí, els addictes són els grans abandonats, però el terme malaltia és molt reduccionista perquè en les addiccions també contribueixen qüestions culturals i socials.
Són moltes les addiccions.
Alcohol, drogues, joc, treball, sexe, menjar, al mòbil... L’addicció és un problema al qual pot ajudar la medicina, però que va més enllà de la medicina.
L’addicció està en tots nosaltres?
Sí, i des de sempre. El gran misteri des de fa 500 o 600 anys és per què la gent continua recorrent-hi quan la necessitat de parar és vital.
És gairebé un tema filosòfic.
De fet, filòsofs, teòlegs i científics han estudiat aquella zona grisa entre el control i la impotència. I crec que no veurem mai el final de l’addicció. La resposta és l’acceptació tant en el pla individual com en l’humà.
No hi ha una cura?
Jo fa molts anys que no bec, però l’addicció està en mi. Crec que la noció de cura pot ser molt perillosa. L’addicció és un fet a acceptar, amb el qual treballar per a la transformació, per poder fer-nos amics del patiment.
Els metges addictes també recauen?
Els metges en rehabilitació hem de firmar un contracte de cinc anys sense alcohol per no perdre la llicència mèdica i fer seguiment. La majoria ho aconsegueixen, però molts tornen a beure transcorreguts els cinc anys. Té idea de per què?
Té a veure amb la forma com les persones treballen amb el seu propi dolor i lluiten amb tots els desafiaments del món actual. L’addicció és una característica del nostre sistema psicològic. La qüestió és com dono sentit al món, i cal plantejar aquestes qüestions dins la psicoteràpia.
És possible superar les addiccions sense els altres?
No crec ni que sigui possible viure sense els altres. Part de la meva recuperació va ser poder compartir la meva experiència i saber que jo no era l’únic que estava ferit.
Ara es comença a consumir cànnabis a molt curta edat.
En la història hi ha hagut diferents epidèmies de drogues. Ara el cànnabis no només està més expandit, sinó que cada vegada és més fort. Molts joves acaben psicòtics.
Cal prohibir les drogues?
No funciona, s’ha intentat moltes vegades, totes les societats utilitzen drogues, hi ha d’haver una tolerància ben controlada, molta regulació i informació sincera.
Vostè ha humanitzat el psiquiatre.
“No vaig pensar mai que vostè podria haver tingut els problemes que jo tinc, i això em dona esperança”, em diuen els pacients. Ser addicte no vol dir que estiguis trencat per sempre, la recerca demostra que moltes persones tenen una increïble capacitat de transformar la seva vida, i això m’encanta.