Europa vira cap a l’est

Quan va esclatar la guerra a ucraïna, la unió europea es va trobar davant un escenari nou i potencialment molt perillós, que suposava tot un desafiament a la seva pròpia concepció com a organisme supranacional defensor de la democràcia i els drets humans al continent. els vint-i-set van saber reaccionar units amb una celeritat inhabitual en els esquemes comunitaris i posar en marxa diversos paquets de sancions contra rússia i els seus líders, mentre començaven a preparar alternatives a la seva dependència dels hidrocarburs russos. Però amb el pas dels mesos, hem anat veient que una altra conseqüència de l’agressió militar russa a ucraïna ha estat un gradual desplaçament del centre de gravetat de la unió europea cap a l’est del continent, un gir geopolític que ha acabat per donar més protagonisme justament a alguns estats de la ue que fins aleshores s’havien caracteritzat per ser criticats, i fins i tot sancionats, per les institucions comunitàries pel seu escàs respecte a algunes de les normes previstes als tractats europeus. un d’aquests països ha estat Polònia, que tot i això continua tenint problemes interns pendents de resoldre en relació amb l’estat de dret abans de poder disposar d’una posició més influent en les decisions comunitàries. un cert aire de superioritat moral existent en algunes cancelleries europees occidentals està deixant pas al pragmatisme geopolític que suposa veure aquests estats de l’est ja no només com a socis llunyans sinó com a països que són la primera línia de contenció per garantir la seguretat de tot europa si vladímir Putin decidís posar en marxa una ofensiva militar a gran escala. una altra conseqüència de la guerra ucraïnesa, i no menys important, és que aquest conflicte podria tornar a obrir també el meló de les negociacions d’adhesió dels països que fa anys que truquen a les portes de brussel·les. en aquest context, la mateixa ucraïna, moldàvia i geòrgia han entrat en una nova fase del procés, i diverses veus defensen variar els criteris per als processos d’adhesió, actualment eterns, i introduir conceptes polítics com el dany col·lateral de la guerra, o permetre a alguns estats candidats participar en el mercat interior europeu.

Aquest gir geopolític cap a l’est, però, genera inquietud a França, considerada, juntament amb Alemanya, un dels motors polítics i econòmics de la ue. A París preocupa que aquest desplaçament del centre de gravetat polític el deixi a la perifèria i descol·locat, reduint la seva capacitat d’influència. més perifèrica quedaria espanya, que, tot i això, cerca un protagonisme europeu alternatiu mitjançant les xarxes gasístiques. França tem que Alemanya tingui un paper cada vegada més preponderant no només per la seva situació geogràfica al continent sinó també per l’ajuda que dona a ucraïna i pel protagonisme que tindrà en la reconstrucció d’aquell país quan acabi la guerra. La nova assumpció per berlín de responsabilitats militars i la seva forta inversió en la reforma i la modernització de les seves forces armades tampoc no juguen a favor de França.

Tot plegat acabarà tenint també importants conseqüències econòmiques. el previsible pla Marshall per a ucraïna, la seva reconstrucció, el lideraran Alemanya i previsiblement Polònia i els tres estats bàltics. La ucraïna de la postguerra estarà connectada amb els ports del mar bàltic, i l’eix europeu occidental queda molt lluny.

La invasió d’ucraïna ha suposat nous passos en la integració, o almenys coordinació, europea. Però la guerra ha demostrat que la construcció de l’arquitectura de seguretat europea ja no es pot fer sense comptar amb el paper dels estats de l’est del continent, siguin o no membres de la ue, perquè aquesta arquitectura ja no té sentit només per a europa occidental sinó que ha d’abraçar tot el vell Continent.

La Unió Europea s’ha d’adaptar als girs geopolítics provocats per la guerra