Mundial a Qatar, refugi de canalles
LA COMÈDIA H U M A NA
Estimat Hassan al-Thawadi. Els meus respectes. Va ser vostè el CEO del comitè que el 2010 va impulsar la triomfal candidatura de Qatar al Mundial que comença avui mateix. Des d’aleshores ha estat vostè el màxim responsable de l’organització del torneig, sense excloure la construcció de set estadis nous. El seu títol oficial, veig, és secretari general del Comitè Suprem per al Lliurament i el Llegat del Mundial 2022. Repeteixo: els meus respectes.
Entenc que vostè va estudiar Dret en una universitat anglesa. El van ensenyar bé. Mai un advocat no va executar amb més èxit una tasca de persuasió més complicada. Els rivals que va tenir el 2010 no eren de bufar i fer ampolles: els Estats Units, el Japó, Corea del Sud i Austràlia. També va tenir en contra seu el fet que l’equip tècnic que la FIFA havia enviat a avaluar les virtuts de cadascun d’aquells països va determinar que Qatar era el menys apte per celebrar un Mundial de futbol. Conec bé l’empleat xilè de la FIFA que va dirigir aquell equip tècnic. Harold Mayne-Nicholls em va dir que la seva missió consistia a puntuar les possibles seus en funció d’infraestructura, tradició futbolística i, entre altres coses, el clima. Qatar va rebre, de lluny, menys punts que qualsevol dels altres quatre candidats. Clarament, segons Mayne-Nicholls, cap dels membres del comitè executiu de la FIFA que va votar a favor de Qatar no es va prendre la molèstia de llegir el seu informe, malgrat la considerable feina, temps i diners que li va costar a la venerable organització encarregada de vetllar pel passatemps favorit de la humanitat.
Més aviat, com em va dir el meu amic Harold, “se’l van passar per ja saps on”. Però, entengui’m, senyor Al-Thawadi, esmento tot això per aplaudir, per celebrar, per monumentalitzar la seva gesta. Va aconseguir la missió impossible més impossible en terres àrabs des que Moisès, amb ajuda divina, va dividir el mar Roig. Va convèncer 14 dels 22 membres del comitè executiu de la FIFA a votar a favor de Qatar, tenint clar ells en aquell moment que el Mundial se celebraria al juny, quan les temperatures poden arribar a 50 graus. Després es va canviar, esclar. Tenint en compte, amb inusual consideració per al proïsme, l’alta possibilitat que quantitats de jugadors i aficionats es moririen de calor, es va fer una excepció històrica i ara se celebra a l’hivern qatarià: 30 graus, només.
Però no vull menysprear el valor del que vostè va fer i per això insisteixo a ressaltar la magnitud del seu triomf. Va persuadir la FIFA que votés perquè es disputessin els 64 partits del Mundial sota 50 graus Celsius, suficient per cuinar uns bons ous ferrats a les calçades de Doha, la capital qatariana.
I després, després de l’any d’infàmia –perdó, de glòria– 2010, va ser vostè el supervisor en cap de la faraònica missió de construir no només set estadis en 12 anys, sinó, a més, 100 hotels nous. Conec Doha, que és el mateix que dir que conec Qatar, perquè no hi ha espai per a res més. Amb respecte li diria que no és un lloc que atraurà molts turistes una vegada conclòs el Mundial. No és Palma. Competirà amb la veïna Dubai, potser, pel mercat oligarca rus i el mercat carca de futbolistes professionals. Però ni els hotels nous ni els estadis no tindran gaire utilitat futura, la qual cosa fa fins i tot més meritori el sacrifici que ha fet Qatar per alegrar les multituds futboleres del món.
I ni parlar, és clar, del sacrifici dels obrers de la construcció. Un brindis per a ells, no? S’ho mereixen tant com els esclaus que van construir les piràmides de Gizeh, especialment els que van morir per la causa, tots ells treballadors estrangers, de països pobres com el Pakistan, Bangla Desh i el Nepal. Els 320.000 ciutadans registrats que té Qatar, el 12 per cent de la població, no fan tasques manuals. Bé, segons vaig veure quan vaig estar per allà, no fan tasques, punt. Vostè, senyor Al-Thawadi és una notable excepció, però en general al que es dediquen és a recórrer les àmplies avingudes i els més amplis deserts en els seus Lamborghinis (em vaig fixar que el color violeta era especialment habitual a Doha per a aquesta popular marca de cotxe) i a prendre cafès dia i nit als lobbies dels hotels de sis estrelles. Bona sort per a ells, dic jo. Encara que, si em permet, no la voldria compartir. Preferiria ser ascensorista a París, com diuen, que ric a Qatar. No vaig veure mai un lloc més artificial, més malvat, més moralment buit. Em refereixo en part al tracte que es dona a aquells de la majoria dels altres 2.600.000 habitants de Qatar que fan les feines dures, com rentar i planxar i construir estadis. Ho vaig veure amb els meus propis ulls en diverses ocasions: a cops de pal com a xais. Sí, literalment. Per això va ser que, perdoni’m, em va sorprendre veure que vostè considera “racistes” aquells que posen en dubte com va ser exactament que va aconseguir convèncer els executius de la FIFA que votessin per Qatar el 2010. Em va sorprendre també perquè crec, amb tota franquesa, que hi ha motius legítims que no tenen res a veure amb el racisme per qüestionar l’elecció del seu país com a seu mundialista.
Per recordar-l’hi, ho va dir en una nova sèrie documental de Netflix titulada FIFA uncovered i divendres en un article que vostè mateix va firmar al The Times de Londres. “És profundament lamentable”, va escriure, “que molts d’aquests comentaris [sobre el Mundial de Qatar] es basen en llocs comuns racistes basats en prejudicis contra el món àrab”. Li confesso que em vaig sentir al·ludit. Miri, em trauré la màscara i li diré que, segons la meva opinió, el que més s’aproxima al racisme aquí és el menyspreu que vostè i la FIFA han demostrat cap als milers de milions d’aficionats al futbol que gaudim com nens de l’esport i, fins avui, mai més que en un Mundial. Celebrar el Mundial a Qatar és una ofensa contra la innocència de nosaltres, els futbolers corrents, una espècie d’abús infantil.
Potser quan vostè va estudiar a la universitat va sentir la cèlebre frase de l’escriptor anglès del segle XVIII que va dir que el patriotisme era “l’últim refugi d’un canalla”. Li proposo que acusar de racisme la gent amb qui un discrepa també és, amb massa freqüència, cosa de canalles. Que tingui vostè un bonic Mundial.
Al-Thawadi va aconseguir la missió impossible més impossible en terres àrabs des de Moisès
Celebrar el Mundial a Qatar és una ofensa contra la innocència de nosaltres, e l s fu t b o l e r s co r r e n t s