Fuster i la posteritat de paper
Ja han passat trenta anys des de la mort, en vigílies olímpiques, de Joan Fuster, i se’n compleixen ara cent –serà dimecres vinent– del seu naixement. En vida, Fuster va ser considerat com el gran intel·lectual de l’àmbit de parla catalana pels qui van apreciar el seu pensament il·lustrat, afilat, escèptic, benhumorat, reflectit en una constel·lació d’assajos i aforismes. També els seus detractors van contribuir a distingir-lo: només un any després de la publicació de
Nosaltres els valencians
(1962), la seva efígie ja es va cremar a les Falles.
Després de la seva desaparició, Fuster es va veure immers en un progressiu silenci. No se li pot atribuir cap culpa: són inconvenients de la mort, que entre altres conseqüències va tenir la de retirar de l’escena pública quotidiana qui va ser tan loquaç i omnipresent; qui es va convertir en un far intel·lectual que va projectar llum sobre el país.
Tot això, gairebé sense sortir de la seva casa de Sueca, on de vegades rebia les visites vestit amb pijama i batí, amb el cigarret sempitern entre els dits groguencs, desbordant d’“agudesa inquieta, nerviosa i apassionada”, per dir-ho a la manera de Josep Pla en l’homenot que li va dedicar.
Val la pena tornar a Fuster i revisar el seu ideari, divulgat amb una prosa transparent, acurada però gens afectada, i sempre tremendament eficaç. Alguns dels seus interessos, des del marxisme fins al pancatalanisme, no han vist satisfetes les seves esperances en aquests darrers trenta anys. Els hereus d’aquestes causes les han portat per camins pedregosos i revirats, cap a diferents formes de degradació o frustració. (“Un fracàs no s’improvisa”, va advertir al seu dia el nostre autor.)
Però, en el que és essencial, el pensament de Fuster, la seva observació i estudi de la condició humana en la línia de Montaigne, i la seva insubornable llibertat en la línia de Voltaire, continua conformant una visió del món que és fruit d’una intel·ligència singular, inquisitiva, infatigable, poderosa i fèrtil. “Un només se sent realment sol quan no té res en què pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”, va dir Fuster. Potser amb aquestes paraules n’hi ha prou per explicar el seu estat de reflexió permanent, que el va dur molt aviat a abandonar l’exercici de l’advocacia per tancar-se a la seva casa-biblioteca (on va arribar a reunir fins a 25.000 volums), dedicar-se a llegir i escriure sense taxa (perquè “morir –deia– deu ser quelcom semblant a deixar d’escriure”) i, en conseqüència, considerar el son com una benedicció i com “l’única manera incruenta de viure”.
A diferència de tantes persones que creuen que tenir idees, conviccions o principis equival a defensar un pensament tancat i blindat davant estímuls exteriors d’interès, Fuster va apostar sempre pel dubte (perquè la possibilitat de l’error no li semblava prou excusa per privar-se del risc intel·lectual) i per la contradicció (en la qual dipositava les seves esperances). Sense renunciar mai al gaudi sensorial, convençut que amb cinc sentits corporals no n’hi havia prou i que calia reivindicar-ne més. I sense renunciar tampoc al pragmatisme: “No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament, que és molt més pràctic”. Sorprèn així mateix en Fuster la vigència extrema d’algun dels seus aforismes. Deia dels adversaris polítics que “us acusaran de no fer el que hauríeu de fer, i de fer-ho si ho feu”. I deia d’una revolució tecnològica de la qual aleshores difícilment es podia intuir l’abast –o, almenys, no en la dimensió transformadora ara assolida– que “en temps de cibernètica, el més important és saber aturar la màquina”.
A més a més d’enyorança, l’absència de Fuster propicia algunes preguntes incòmodes. Per exemple, aquestes: qui ocupa avui el seu lloc? Qui exerceix en la nostra societat la seva tasca de consciència crítica, no a base de doctrina, jeremiades o altres formes d’anèmia intel·lectual, sinó a base de pensament ambiciós, sempre insatisfet i lliure de banderes partidistes? Són preguntes, a part d’incòmodes, de difícil resposta.
Mentre la trobem, podem aprofitar el temps rellegint Fuster. “La meva posteritat serà de paper”, va escriure el de Sueca. I en això no es va equivocar gens ni mica.
Qui ocupa avui el lloc de Fuster? Qui exerceix en la societat la seva tasca de consciència crítica?