La vida passa, la tele continua
Havíem arribat a l’escola de bon matí, com cada dia. Fa avui 47 anys, era dijous i ens van enviar cap a casa quan vam arribar a l’entrada. Fèiem, amb els meus companys, 1r de BUP, jo amb 15 anys acabats de fer, conillets d’Índies del nou batxillerat unificat polivalent (una rúbrica indesxifrable que ningú no ens va explicar): “Franco ha mort”, ens van dir aquell matí.
Vaig travessar el carrer (Diputació, entre Pau Claris i passeig de Gràcia) i vaig donar la notícia a una dona d’uns 30 anys que sortia del portal de davant per anar a treballar: “Franco ha mort”, la vaig titular. Em vaig batejar com a periodista per endavant. La noia va saltar d’alegria i va entrar una altra vegada a casa seva. Jo també vaig tornar a casa meva, amb la tele en blanc i negre encesa, on un senyor idèntic a l’enterrador dels germans Dalton somiquejava: “Franco ha mort”. A aquell televisor (Zenith) hi havia vist sis anys abans l’astronauta Armstrong trepitjar la superfície de la lluna, i després hi vaig veure el cadafal del dictador sota el fuet del qual em va tocar néixer. La televisió va fer el que s’esperava d’ella en aquell trànsit: donar botafumeiro i núvols d’encens al dinosaure finat. La televisió pública poques vegades sorprèn: emet sempre al gust del cap gros de torn (i els teleespectadors ho donem per suposat, ja sigui un enterrament d’un dictador o d’una convocatòria d’un referèndum governamental).
La televisió que va venir després va ser una mica més emocionant perquè durant aquell temps es va substanciar qui manaria i com manaria. I vaig veure a la tele l’enterrament del cos de Franco al Valle de los Caídos, i després vaig veure com les Corts coronaven un rei, amb un nen ros que avui és rei. Ni aquell rei que vaig veure coronar és avui rei ni aquell cos de dictador és avui on el vaig veure enterrar. Tot ho he vist per la tele. La vida passa i la televisió continua.
La televisió –que va néixer fa gairebé un segle, el segle en què més ha canviat la humanitat des que és humanitat– ha estat testimoni i notari de tots els canvis d’aquell segle i ha estat una mica més que això: el factor capital de transformació de les nostres vides, i les ha posat a primera línia de tot el que passa al planeta. Per això la televisió mereix el tribut del seu propi dia mundial, que serà demà, el 21 de novembre, que ve després del 20-N. Ho celebro. – @amelanovela