Per què aplaudim
Per què els aplaudeixo. No és només que l’actuació de Bon Iver a Barcelona s’hagi ajornat dues vegades pel virus. Tampoc no és perquè aquesta banda, deliciosa en llauna, es converteix en directe en la simfònica de Wisconsin; la seva música, delicada, pulcra, malenconiosa fins al dolor, sona al Palau Sant Jordi com si la toqués una descomunal orquestra indie. Venen amb dues bateries i es nota: els seus temes, sent i sonant exactament igual, són i sonen diametralment diferent. Afegeixen poder a la nostàlgia infinita que desprenen; algú amb oïda podria explicar-ho.
Però... per què aplaudeixo com un dement, compulsivament, si sé perfectament que ni Justin Vernon ni els altres membres de la banda (o orquestra) no em poden escoltar, si no serveix de res que jo aplaudeixi, si la cridòria serà la mateixa sense les meves mans? Per què aplaudeixo –bravo, bravo!– quan aplaudeixen els altres 10.000 espectadors? Quants decibels hi aporto? Aplaudeixo quan arrenca Perth (“Still alive for you, love”), aplaudeixo amb l’obús de Calgary (“Hold me for the pops and clicks”), aplaudeixo amb la versió de Faith (“It’s time to be brave”), aplaudeixo amb la ràbia de Naeem (“I can hear, I can hear...”) i, com molts dels meus 10.000 conveïns, encenc el llum del mòbil. Per què aplaudeixo, per què encenc el llum, per què xiularia si en sabés, si sé que no m’escolten? Perquè sé que em senten, que hi contribueixo de manera ínfima.
Suposo que aplaudim des que existim. Els ro
Aplaudeixo com un dement l’actuació de Bon Iver a Barcelona: per què, si sé que no m’escolta?
mans –llegeixo– ho tenien regulat i colpejaven els dits o el palmell de la mà (estesa o còncava) o, per a més joia, s’agitaven el faldó i hi havia fins i tot aplaudidors remunerats (si ho arribo a saber...). Fins i tot el cristianisme va adoptar el costum romà i aplaudia els sermons, tot i que els segles van convertir les cerimònies en esdeveniments fúnebres i el silenci es va convertir en obligació.
I jo, per què aplaudeixo aleshores Bon Iver, si sé que no m’escolten i que tampoc no em paguen? Els aplaudeixo perquè m’agraden, perquè m’emocionen, perquè els he esperat dos anys. Sé que el meu aplaudiment compulsiu és un deumilè d’aquell fervor i que la meva llum és mig watt, i tot i així aplaudeixo i il·lumino, confio que el meu deumilè contribuirà al soroll global, a l’escalfament del Sant Jordi. Aquell concert va ser el dia 7. Ara he tornat a preguntar-me per què vaig aplaudir d’aquella manera. Ha estat al llegir sobre el fracàs de la cimera del clima que s’ha celebrat a Egipte: cap govern no vol assumir els riscos de créixer menys, d’aplicar mesures dràstiques, impopulars, imprescindibles només en global, de reduir les emissions de CO2, el trànsit, la cria de vaques, el consum de gas. I he tornat a pensar que no m’importa si Justin Vernon podia o no escoltar els meus dements aplaudiments i que continuaré individualment i compulsivament ment apagant bombetes al meu pas.