El delirant apostolat d’Infantino
Amb la barra i l’oportunisme que el caracteritza, l’advocat suís Gianni Infantino, expresident de la UEFA, president de la FIFA i testimoni durant anys del festival de corrupcions que ha presidit el futbol mundial aquest primer quart de segle, es va marcar ahir un al·legat contra el cinisme que Occident desenvolupa a la percepció de la Copa del Món que comença avui a Qatar. No li falta raó en la seva descàrrega contra la hipocresia procedent de nacions que han colonitzat, maltractat i expurgat continents sencers, ocultant bona part de la rapinya a Suïssa, on les voltes dels seus bancs guarden inconfessables memòries de la misèria humana. Allà hi té la seva seu la FIFA, en un edifici que delata l’organització, un búnquer que transmet una immediata sensació de secretisme i opacitat.
És difícil trobar un personatge més hipòcrita i oportunista que Infantino. A cada moment ha estat el que l’ocasió li demanava per grimpar. Era el simpàtic presentador dels sortejos de la Lliga de Campions, competició que ara li encantaria fer caure, i el suau ambaixador de la UEFA per les principals cancelleries del futbol europeu, de vegades en situacions tan desagradables que només aconseguia encaixar gràcies a la seva flexible naturalesa moral. Inoblidables algunes de les es
És difícil trobar un personatge més hipòcrita i oportunista que el cap de la FIFA
cenes que es van viure a l’interior del Bernabeu després del cèlebre Reial Madrid-Barça el 2011, el de l’obra mestra de Messi al primer gol blaugrana, l’expulsió de Pepe i l’“aquí tu ets el puto amo” que Pep Guardiola va dirigir a José Mourinho. Infantino, tan suís com Blatter, el seu llastimós predecessor a la FIFA, pretén erigir-se com un apòstol de la moralitat, en la línia d’una espècie bastant comuna dels dirigents de l’esport i molt especialment del futbol. Trastornat per l’aroma del poder i el lamentable efecte que produeix en ell i molts de la seva espècie, Infantino ha arribat a la conclusió que governa un Estat, sense plaça ni vot a l’ONU, però amb la falta de control i l’hermetisme dels Estats autocràtics. No és el primer a qui la FIFA li puja al cap, ni serà l’últim.
Abans que el brasiler João Havelange detectés les immenses possibilitats de la FIFA per recaptar diners i desdenyar qualsevol límit ètic que repercutís en el seu negoci –elegit president el 1974, va defensar amb ardor la disputa del Mundial de l’Argentina 1978, en l’apogeu de la criminal dictadura dels militars–, el futbol havia funcionat com un formidable reclam popular, però amb una mentalitat parroquial, no exempta de comportaments abusius i classistes, maquillats per una idea semiamateurista que observava els futbolistes com a semiesclaus.
La FIFA ha permès tota classe d’actes i decisions intolerables que beneficiïn el seu fabulós negoci. Si cal erigir-se com a màrtirs convenients, gent com Infantino no té cap problema en liderar causes que només amaguen l’afany de cobdícia i l’egolatria. Infantino va defensar ahir amb un fervor patètic la causa de Qatar com una víctima del cinisme occidental. En ple deliri, es va posar com a exemple en primera persona del racisme que impregna Europa i més concretament Suïssa, el seu país natal.
Sense el menor escrúpol es va presentar com l’home sotmès en la seva infantesa a la segregació dels seus companys perquè el seu cognom era italià i els seus bonics rínxols molestaven els seus companys. Amb això i un altre parell d’encenalls insubstancials ha decidit consagrar-se com a portaveu d’una moralitat que la FIFA desconeix històricament i arrambar-se al sol que més escalfa.
Avui és Qatar. Demà? El que convingui als seus adaptables interessos.