‘Enfant de la Patrie’
Deu ser difícil viure sabent que ets perfecte. Tenir el do diví, el cos de l’heroi, la simpatia del nen, la pàtria gloriosa.
És difícil perquè en primer lloc la perfecció no existeix.
Però, sobretot, perquè si ets perfecte i la perfecció no existeix, el més normal és que acabis fent coses que no encaixin amb la teva maleïda perfecció. En Kylian ha descobert massa aviat l’horror inevitable de no poder acontentar tothom.
Un dia va atendre una trucada de Macron i l’endemà es va despertar sent més francès que La marsellesa, que la torre Eiffel i que Joana d’Arc junts. I a més a més multimilionari. Ara és una glòria eterna del país més gloriós de l’Univers (tots els països són immortals, però alguns són més immortals que d’altres). I amb prou feines té 23 anys. Un altre dia va rebre la trucada de l’ésser superior, que levita envoltat de catorze àngels que canten les seves lloances i les lloances de Don Santiago y cierra España, i no se li va acudir res més que somriure i dir que no, mentre semblava que feia que sí amb el cap. O potser va dir que sí, i alhora negava dolçament amb aquella expressió de qui no ha trencat mai cap plat, però sí. Segurament en Kylian, fill dels fills dels fills de la Il·lustració, és un home que creu en els matisos, i un món tan blanc li devia semblar aclaparador i irreal.
O es va veure a si mateix, le Poète est semblable au prince des nuées, com l’albatros de Baudelaire, tan blanc i tan matusser, enfrontat a la intransigència dels devoradors de pipes del temple de Don Alfredo, laissent piteusement leurs grandes ailes blanches.
O simplement va fer cas de la mama. És fill de França, però la seva madastra és Qatar, i això és una cosa que es fa difícil de perdonar, fins i tot per al somriure invencible del gendre perfecte. Comparteix amb els més brillants d’entre els seus col·legues la manera francesa i culta de moure’s a càmera lenta, com l’encreuament perfecte d’un ballarí soviètic amb una vedet del Tropicana, però afegeix a aquesta delicadesa el terrabastall de l’estampida que va inventar un brasiler que ha perdut definitivament la batalla contra la bàscula. De fet, en Kylian podria ser perfectament brasiler, o portuguès, i fins i tot una mica argentí, però ell ha preferit ser Verlaine.
Mbappé és per a les marques com una benedicció, i un regal. És un personatge de dibuixos animats que transmet la felicitat més pura. Ell no té la culpa que el capitalisme s’hagi enamorat tan bojament del seu somriure. Però això tampoc no li agrada a tothom. Vaja.
Et tout le reste est littérature.