L’error absolut de la guerra permanent
La coalició de Govern està trencada. Si l’esquerra no la ressuscita i la prestigia com a expectativa positiva no té opció de guanyar les pròximes generals ni de reeditar una majoria. La Presidència del Govern l’ha de posar en forma.
Kriegspiel. Es tracta d’una variant alemanya dels escacs de pantalla. El joc exigeix tres taulers, cada jugador en té un i ha de situar les seves peces de manera que es tinguin en compte els moviments propis. La singularitat és que no pot veure el tauler de l’adversari. La missió consisteix a deduir permanentment la posició contrària a partir de les dades que es van disposant a través de les captures. L’àrbitre reprodueix les jugades al tercer tauler i informa alternativament: “les blanques han jugat” o “les negres han jugat”, però sense explicar el moviment realitzat. Dirà “impossible” quan se li indica una jugada que no pot ser executada i només ell anunciarà l’escac. Això no és, com veuen, els escacs Berolina ni escacs aleatoris ni marsellesos. Estem davant una combinació dels escacs de pantalla amb el mític Tocat i enfonsat. Doncs bé, a la política espanyola hi ha hagut sobredosi de Kriegspiel aquestes últimes setmanes: l’àrbitre són vostès, els lectors, la guerra permanent sobre el tauler –de dos que no es veuen– la protagonitzen el Govern de coalició progressista PSOE-UP i les poques peces que queden vives al mapa llancen una estampa molt pessimista: la coalició està trencada. Així de clar. Encara que la crisi ve de llarg, el 2021 es van demolir ponts i molts intangibles que la unien, la ferida avui és tan profunda que el Govern central camina cap a un final tràgic que pot destrossar tota l’esquerra espanyola al següent cicle electoral. Bàsicament, si l’esquerra no ressuscita la coalició i la prestigia com a expectativa positiva no té cap opció de guanyar les pròximes eleccions generals ni de reeditar una majoria. En els propers dies, aquest mandat clar amb més de 140 escons es farà cada vegada
mes visible. Aquest joc de guerra ha fet possible aquesta posició idíl·lica per al PP.
Tots cometem errors. Però l’error absolut és la divisió i la guerra permanent al camp propi. Què fem quan ens equivoquem? “Vetllar per”, és a dir, ens acompanyem, ens donem suport. Màtria és això, pàtria també. Pedro Sánchez ha tingut molt bons reflexos no deixant-se arrossegar per desafurs durant tot aquest temps. Sap que el PSOE no pot caure en l’autocomplaença sobre
els mals de Podem. Aquests mals són els seus. Per això, ha de ser la presidència del Govern en el seu conjunt –no només el número u– qui ha de posar en forma la coalició. D’això els depèn la victòria. Així mateix es necessiten més perfils procoalició i menys propartit, així com parar un minut i reflexionar amb humilitat el que implica pertànyer al primer govern de coalició progressista en 90 anys. La motxilla d’aquest pes històric hauria d’ajudar a saber parar aquesta guerra, així com tornar el sentit comú per decidir a què jugues: canvi d’època o canvi de cicle?
Ho vam dir: si Sumar de Yolanda Díaz no aposta pel motor Podem, el seu cotxe no sortirà del box. I afegim: no hi ha cap altra via. Els que xiuxiuegen el contrari i no saben com fer-ho s’haurien d’apartar. Finalment: estic convençut que Irene Montero i Ione Belarra són conscients de la cadena d’errors i responsabilitats. Però els atacs que reben són tan desproporcionats que cal deixar clara una realitat de la seva gestió: a l’electorat d’esquerres entre 18 i 25 anys, totes
La ferida avui és tan profunda que l’Executiu central camina cap a un final tràgic
dues tenen una poderosa i creixent acceptació en benefici de la vicepresidenta i del president. Els que es passen de frenada atacant-les és obvi que no coneixen ni les xifres ni la seva capacitat com a ariets. Els nadius digitals són 3.289.409 electors, imprescindibles per mobilitzar la generació de la democràcia que determinarà la victòria o no de l’esquerra.
Steve Jobs va ser un enamorat del Kriegspiel. Però afortunadament mai no ho va recomanar per als negocis. Deia que de vegades la vida et fa trontollar el cap amb un maó i es tracta de no perdre la fe. El només sí és sí no és només una llei col·legiada, el sí és sí és l’esperit de la coalició. El missatge amb què va començar tot. Des de les primàries a la moció i, si de debò es vol, la reelecció.