La caiguda del Ramón
Tot el poble recorda el dia en què va morir el ramón. no és perquè siguin pocs, és que se l’estimava molt. va caure fulminat aquest estiu al bell mig del carrer principal, davant la fleca on ajudava d’adolescent aprenent l’ofici de ser manat. el ramón va morir, o així m’ho han explicat, feliç, amb dona, tres fills i gos. Al ramón el vaig conèixer fent la mili, encara que era un any més jove que jo. sempre estava allà fent bogeries, un punk que formava part de la nostra majoria d’edat blaus marí de vestit d’aviació a reus. era l’hora exacta que ens crèiem immortals, instants de felicitat suprema. el ramón era esportista, no fumava, es cuidava i gastava els permisos de cap de setmana per fer curses de fons. i, quan tornava els dilluns a la caserna, la cara tòrrida i desencaixada (perquè el ramón era
Això que estem passant, fins que no es demostri el contrari, només es viu una vegada
del selecte grup dels no agraciats) rearmava d’humor el personal amb la seva simpatia de poble. va morir, el ramón, als 55 anys d’un infart, no com Cristina Genebat, que, per fortuna per al teatre, era pura ficció, un regal promocional per a la marató de Tv3. Allò del ramón no va ser cap broma, va caure com l’u vertical dels mots encreuats, cap avall en línia recta. la seva mort demostra, per damunt de tot, que a partir de certa edat les bombes cauen cada vegada més a prop. Certifica que això que estem passant, fins que no es demostri el contrari, només es viu una vegada. i que cal donar la mà a la felicitat i no desprendre-se’n ni tan sols quan penses que està a punt d’esgotar-se perquè l’ha interromput una desgràcia. la vida comença lenta, però hi ha un moment que es passa de la ratlla i la punta de velocitat resulta insuportable.
A La grande bellezza de Paolo sorrentino hi ha un moment a la pel·lícula en què Jep Gambardella diu: “el descobriment més consistent que he fet després de complir 65 anys és perdre el temps fent coses que no volia fer”. És la sensació de no ser feliços sinó d’haver-ho estat. la nostàlgia com a fàrmac per evitar pensar en el futur. viure recordant els cavallets on pujàvem de petits i continuar fent voltes sense parar. la caiguda del ramón hauria de ser la nostra autoprotecció i demostrar-nos que mai el passat no hauria de ser millor.