Frenetisme històric

Ja ho sap tothom: la llei que havia combatre definitivament tota mena d’abusos i violacions està afavorint alguns violadors. M’ho explicava a principis de novembre, preocupada i decebuda, una fiscal brillant, una dona admirable, una servidora pública que fa molts anys que lluita als tribunals, precisament, contra la violència de gènere. Com pot ser?, vaig preguntar-li, estupefacte. Ella tampoc s’ho explicava. “No devien escoltar el consell dels experts jurídics...”. L’error d’aquesta llei té dues cares. Una d’òbvia i depriment: el benefici que obtenen aquells violadors que, havent delinquit abans de l’entrada en vigor de la llei, són qualificats o jutjats quan la llei ja és vigent. En aquests casos els jutges no poden sinó aplicar la llei més favorable al reu (poc fonamentada en dret és, en canvi, la revisió favorable als violadors ja condemnats, ja que, si bé la nova llei preveu penes més baixes, les més altes també són imposables amb el nou codi). Ara bé, més enllà del dret, aquest error ens recorda una constant de la política de tots els temps: els defensors més altisonants de les causes acostumen a ser els que més les perjudiquen (recordem, sense anar gaire lluny, com n’estan sortint, de l’experiència del procés, la llengua i l’economia catalanes). L’infern és ple de bones intencions, deia la meva àvia. Característiques molt visibles de la cultura actual són el rebuig de l’experiència, considerada sospitosa per definició; la voluntat de defugir tot contacte amb la tradició, considerada repel·lent, si no miserable; i el menyspreu del coneixement que no sigui absolutament contemporani, ja que, pel que sembla, tota l’herència que ens ha deixat el passat està infectada d’ideologia claudicant, si no conservadora i opressiva. La tecnologia digital ha capgirat el món i els nous corrents culturals emparen aquest capgirament indiferents al bagatge cultural anterior i al magisteri de la història. El tall que imposa la novetat és tan net i clar, que es pretén absolut. La ministra Irene Montero exemplifica perfectament aquest tall. Ha arribat al Consell de Ministres amb pretensió fundacional. Potser condicionada pels atacs que des del primer moment va rebre, la seva actitud és revolucionària. La revolució com a “inspiració frenètica de la història”, que deia Trotski: penetrar en el poder per imposar des de dalt mesures radicals, encara que provoquin una gran divisió social. El frenetisme històric (que també comparteixen els neocon nord-americans: de joves van ser trotskistes) és als antípodes del gradualisme de l’esquerra europea. L’error de la llei és que no té disposició transitòria i, per tant, deixa un gran forat obert. Per això hi ha revisions de penes; per això els violadors actuals i futurs (i els pendents de jutjar) tenen pena més lleu. Com ha recordat Enric Juliana, l’exministre de Justícia Campo també és responsable d’aquest forat. Ara bé, l’error de la llei trans, que ha dividit el feminisme i que radicalitza la mirada ètica d’aquest Govern fins a situar-lo en una posició clarament nihilista, ja indicava que la voluntat d’Irene Montero no és la de consolidar el Govern d’esquerres, ni tampoc reforçar la posició política del seu partit. El seu objectiu és aprofitar una provisional ubicació en el poder per imposar unes idees des de dalt. Peti qui peti. Per això persisteix a afirmar que són els jutges masclistes i els enemics polítics els que s’equivoquen. L’infern sempre són els altres.

Els defensors més altisonants de les causes són els que més les perjudiquen