Tots som discapacitats

Vivim d’esquena a les persones amb discapacitat i no sabem com mirar-les. Segons dades de l’INE, a Espanya es registren més de quatre milions d’homes i dones amb algun tipus de minusvalidesa. De fet, tots tenim alguna tara; acumulem debilitats i malapteses, i les nostres habilitats, excepte les d’alguns virtuosos, estan més que delimitades. Fa anys se’ls anomenava amb termes com subnormal i coses semblants, mots que obstruïen el sentit fent-nos oblidar la pròpia col·lecció d’anomalies. Acabo de llegir Pies de elefante (Ariel) d’Anita Botwin, una crònica personal de la seva esclerosi múltiple, una sortida de l’armari valenta en què aprofundeix en els seus límits, així com en la seva llibertat interior. “Es tendeix a pensar –escriu– que les persones amb discapacitat no aportaran el mateix que les que estan sanes, però aquesta és una falsa creença. Potser la seva forma d’aportar és diferent, potser no és producti

Acumulem malapteses, i les nostres habilitats estan delimitades

vitat tal com la coneixem”. I té molta raó. El model del capacitisme, fill del capitalisme més despietat, equipara capacitat i norma, considerant la minusvalidesa un error que invalida tothom qui la pateix. No són rendibles i, per tant, no són ningú.

Els qui no han tingut la fortuna de conèixer-ne algun de prop no saben que les seves percepcions són sovint molt més precises que les dels que ens creiem fets d’una peça. Anna Marchessi té paràlisi cerebral, també dues carreres. Ara interpreta, en teatre i en una sèrie que s’estrenarà al desembre a Movistar+, una adaptació de Lectura fácil, la novel·la de Cristina Morales. Explica que l’única crítica de la sèrie que ha llegit fins ara elogia el seu paper per la naturalitat afirmant que es deu a la seva condició. “És el pitjor insult per a un actor!”, assegura. No hi ha una discapacitat més gran que la que causen els prejudicis.